Un any més venim tots junts a complir amb el deure moral d’homenatjar aquells que, fa 296 anys, van donar la seva vida per les llibertats de Catalunya.
Enguany, però, no és un any més. Les circumstàncies polítiques que viu la nostra nació fan que la commemoració d’avui sigui ben diferent.
Després de la sentència del Tribunal Constitucional, i de les que encara han de venir, ha quedat demostrat que els catalans no som benvinguts a Espanya. Les llibertats per les quals van lluitar els nostres avantpassats aquell 11 de setembre de 1714 van quedar abolides per la força de les armes i ara ha quedat demostrat definitivament que els espanyols volen impedir com sigui que els catalans tinguem més autogovern. Ha quedat demostrat que els espanyols no ens volen, que només volen quatre províncies que treballin i que produeixin per poder enriquir la seva capital.
Ells ho tenen molt clar: “España se escribe con Ñ”!
Al llarg dels anys hem fet evident que necessitem més autogovern per poder mantenir els nostres trets nacionals, allò que ens singularitza i que ens identifica per no acabar esdevenint una colònia. Però també és evident que Espanya només vol això: una Catalunya colonitzada. Només vol una mamella que pot fer rajar quan vulgui i com vulgui sense cap mena de consideració.
Els catalans ho sabem; només hi ha un camí que garanteixi la continuïtat del nostre poble: la independència.
Però ara vivim uns moments diferents. Respecte a altres processos històrics, respecte al setge de 1714, respecte als bombardejos de Barcelona, respecte a la insurrecció de l’exèrcit franquista, hi ha un fet que ha canviat completament el panorama i que ens dóna totes les possibilitats d’èxit a diferència de moments anteriors: la democràcia. Avui per avui, a la Unió Europa, en aquest món occidental del segle XXI que vivim, no es pot acceptar un estat que no doni la veu als seus ciutadans, no es pot acceptar un estat en què la decisió política de quatre jutges passi per davant de la decisió de tot un poble.
El referèndum sobre el futur polític de Catalunya ens ha de donar la independència. És clar que no serà fàcil; ningú diu que ens serà fàcil. Però sí que ho tenim molt més fàcil que com ho van tenir tots els patriotes que al llarg de la història van donar fins i tot la vida per defensar les llibertats de la nostra nació.
N’hi ha que diuen que la independència posa en perill la cohesió social. Ben al contrari: Trencar la cohesió social és mantenir un estat que ens fa pagar als catalans tot allò que no volen pagar els espanyols. Trencar la cohesió social és fer que els catalans siguin ciutadans de segona, amb totes les obligacions i amb menys drets que els altres. Trencar la cohesió social és no apostar per un marc català de relacions laborals que garanteixi que tots els treballadors catalans, que tots els pensionistes catalans, tinguin un tracte just i que els seus impostos no serveixin per engrossir les finances de la capital de l’Estat que ens extorsiona.
En els últims anys, hem avançat en tot allò que hem pogut:
- volem cinema en català,
- volem el català a les universitats,
- volem decidir les nostres lleis i el nostre marc d’acció social,
- volem que el síndic de greuges ens pugui defensar, i volem una justícia catalana,
- volem que els nostres impostos serveixin perquè les condicions dels catalans millorin.
I hem demostrat que tot això només ho podem aconseguir amb la independència.
D’aquí a un parell de mesos tenim unes noves eleccions autonòmiques. Esquerra Republicana de Catalunya aposta per donar la veu als ciutadans, per convocar un Referèndum sobre el futur polític del nostre país, perquè sigui “el poble” qui decideixi què vol. No hi ha res més democràtic que això. Tots nosaltres apostem perquè d’aquí a quatre anys, l’Onze de Setembre del 2014, quan es compleixin 300 anys de la nostra submissió a Espanya, els catalans ja no haguem de votar mai més per la configuració d’un Parlament autonòmic, perquè ja haurem votat el Parlament del nou Estat Lliure de Catalunya.
Visca Catalunya lliure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada