La poesia és per dir, per aprendre. Els de la meva generació vàrem aprendre poesia, vàrem conviure-hi gràcies a les cançons, les cançons dels membres d’allò que globalment en dèiem “Nova cançó”; de fet, però, la poesia sempre s’ha cantat: per als pobres, la cançó era el pa nostre de cada dia...
Avui he vist que en Jaume Subirana, un gran poeta i, sobretot un gran editor, ha publicat un volum amb cinquanta poemes dels “clàssics”, d’aquells que qualsevol català mitjanament instruït hauria de saber de memòria. Per dir..., i per cantar.
Em sembla una molt bona iniciativa, però potser caldria ser una mica més agosarat, una mica més “popular” –jo diria-, i complementar aquests grans poemes amb alguna de les musicacions que se n’han fet. Ara mateix no tinc la llista completa dels poemes antologats, però els que he vist que hi eren tots són coneguts també per cançons que s’hi ha basat.
Avui per avui, no costa gens complementar l’edició en paper amb un CD amb les cançons. Ho fa, magistralment, la Fundació J. V. Foix amb les edicions d’enregistraments del poeta.
Tot i així, l’edició no desmereix gens la seva intenció i potser sí que caldria donar-li una gran difusió perquè tots els catalans coneguéssim els referents poètics que haurien de ser imprescindibles.
Jaume Subirana, 50 poemes per saber de memòria, amb pròleg de Narcís Comadira. Ara Llibres. Barcelona, 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada