Aquests dies que els nostres mitjans de comunicació s’han dedicat a recordar trajectòries personals tot silenciant algun episodi escabrós, he recordat que tenia pendent el meu petit recordatori a la figura de Víctor Torres.
Només em cal dir una cosa: va dedicar tota la seva vida a la defensa del seu país, de la llibertat i de la democràcia. I mai no li va caldre canviar de bàndol o de partit.
Amb això, n’hi hauria ben bé prou, però com que en l’anterior entrada m’havia referit a les cròniques de guerra de Lluís Capdevila, no està de més que em remeti a un article que Capdevila va publicar el 6 de febrer de 1938 a La Humanitat: “El comissari Víctor Torres i Pereña”. Amb 21 anys, no dubta a complir el seu deure encara que signifiqui sacrificar la seva carrera: “L’amic Torres, amb títol d’advocat flamant a la butxaca, quan estava preparant els estudis de doctorat, que anhelava començar una vida de lluita civil de cara al progrés material i espiritual de Catalunya, quan s’anava a dedicar plenament a defensar els drets del poble per les vies del Dret, es veu sorprès per la monstruositat de l’alçament feixista i dut per aquell seu entusiasme característic s’enrola a la Columna Macià-Companys i surt directament al front, en aquells moments en què tants d’altres, temerosos, cercaven mil i un arguments per creure’s insubstituïbles a la rereguarda. Ell, home de Dret, sortia amb el fusell cap a les terres aragoneses, per a defensar precisament el Dret i la Justícia. Ell que havia cregut haver de defensar la raó de la Llei amb el Codi en una mà i la bona voluntat en l’altra, es veu obligat a defensar-la amb la fe en els destins de la Pàtria en el més pregon del cor empunyant amb coratge el fusell de la Llibertat.”
La lluita d’en Víctor Torres va cessar el mes passat després de noranta-sis anys. A ell, millor que a cap altra, li escauen els versos del seu germà Màrius:
PARAULES DE LA MORT
Tu, jove moribund que ara m’has dit Amarga,
amargs són els teus llavis per comprendre el meu gust!
Si em trobessis al fons d’una vida més llarga,
quan em diries Dolça també fóres injust.
El meu sabor és fet de milions de vides
que ha apagat el meu bes, obscur en la fredor:
astres, ànimes, déus. I ara que ets tu que em crides,
seré un instant amarga de la teva amargor...
Gran ocell de silenci, indiferent i muda
germana de la Nit, sobre la carn vençuda
el meu vol és profund i pàl·lid, però breu.
Calmo, amb dits de repòs, la seva última alarma;
però, més que l’angúnia, m’allunya d’aturar-me
la llum de l’alba de l’àngel que ve darrere meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada