Revista de Girona és garantia de feina ben feta. El número dels mesos d’estiu d’enguany presenta molts detalls que l’omplen d’interès. A banda de l’entrevista a Salvador Macip i del record a Jordi Pujiula que fa en Jesús M. Gutiérrez, dedica el dossier central als nous valors artístics de les comarques gironines.
És clar que m’ha agradat trobar-hi un bon grapat de joves olotins i, especialment, en Job Ramos, que conec personalment perquè l’havia tingut com a alumne a l’Institut. Li he vist alguna obra i sempre m’ha semblat prou interessant; m’agrada coincidir amb els “entesos”, i que gent d’altres comarques també el valori.
El dossier comença amb uns articles introductoris de diversos artistes, estudiosos i programadors gironins. M’he quedat –escombrant cap a casa- amb el d’en David Santaeulària que destaca el paper tradicional del triangle Girona, Figueres, Olot; però que es manté inalterable en els últims anys, sense la incorporació de nous focus, llevat de casos puntuals.
Santaeulària reclama un interès perquè les obres exposades en les diverses programacions temporals puguin tenir una presència perdurable. “Ni tan sols és un problema específic de les comarques gironines. Només cal veure les erràtiques, fragmentàries, escasses (i sovint contradictòries) polítiques que s’han dut a terme en l’àmbit català. És un mal endèmic que temps enrere podíem atribuir a la joventut de les institucions culturals, però ara ja no sabem si dimitir davant la seva insubornable incapacitat de pensar en demà passat.”
En qüestió d’art, no només hem de veure “retrospectives”; l’art, sobretot, és futur, avançar-se en el temps, gairebé diria que hauríem de poder muntar “prospectives”. És clar que tot això topa amb les modes i els gustos tradicionals, però si no tenim aquest punt d’”agosarament”, si no ajudem la creació, com podem demanar seguir sent un punt de referència, un dels vèrtexs del triangle artístic de les comarques gironines?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada