dimarts, 5 de juliol de 2011

Teodor Llorente també fa 100 anys!

Per allò de la petitesa o del provincianisme, o de no saber ben bé qui som, o de vés a saber el què..., el cas és que enguany també fa cent anys de la mort de Teodor Llorente i potser no ens n’hem adonat.


És clar que Llorente no té l’alçada de Maragall, i que Maragall seria poeta nacional en qualsevol nació que tingués una mínima pretensió de ser-ho i que, per tant, es mereix tots els homenatges que se li facin i encara més...

Però Teodor Llorente també té dret a ocupar un espai especial en els referents literaris, patriòtics, nacionals del nostre poble.

Si la Renaixença va ser un moviment essencial, però difícil, per al Principat de Catalunya, quan parlem de reivindicació nacional per a les terres del sud de la nació, per al nostre País Valencià, les coses encara van ser molt més difícils.

Evidentment, tothom que vulgui hi pot trobar pegues, però la importància dels personatges que hi van participar és inqüestionable des d’una perspectiva històrica. Amb llums i ombres (quin episodi o personatge de la història no té ombres, si les hi busquem amb afany?), però amb una validesa inqüestionable.

Malgrat tot, Teodor Llorente és un personatge tan important que fins i tot és l’únic valencià que té un bust en el parc de la Ciutadella, erigit poc després de la seva mort. N’hi ha que es pensen que les relacions entre els diversos països de la nostra nació han millorat... La realitat és que, després de la mort de Llorente, algú va pensar que mereixia aquest bust. Avui per avui, passaria això mateix?

I Llorente s’ho mereix, ni que sigui per poemes com aquest (per cert, Llorente va ser un dels milers de participants del Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906):

VORA EL BARRANC DELS ALGADINS

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc cels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada