Demà farà 75 anys que una bona part de l’exèrcit de la República es va revoltar contra el govern legítimament constituït. La majoria de militars i de les forces faccioses de la República espanyola no podien suportar que les esquerres haguessin guanyat les eleccions; en definitiva, no podien suportar que s’imposés la democràcia, el parer de la majoria.
Des de Catalunya, sufocada la revolta militar, de seguida es van organitzar milícies per anar a donar suport als defensors de la democràcia contra l’exèrcit, format majoritàriament per tropes africanes i també en bona part per soldats italians enviats per Mussolini.
Els combats que es lliuraven en terres hispanes serien el preludi de la lluita entre feixisme i democràcia.
Molts catalans no van dubtar a agafar les armes i marxar al front, com l’escriptor Lluís Capdevila, famós entre altres coses per haver estat coautor de la conegudíssima Cançó d’amor i de guerra, que la gent cantava pels carrers.
Lluís Capdevila seria allò que avui en diríem “periodista de guerra”; les seves cròniques des del front es converteixen en un testimoni de primera mà de com van anar les coses. Són unes cròniques que comencen ben aviat, a principis del mes d’agost, i que només acaben amb la fugida cap a la frontera francesa. Ara tenim la sort de poder-les llegir, en l’edició que n’ha fet el doctor Josep M. Figueres.
Una lectura imprescindible, que ens ha d’enriquir sobre els desastres de la guerra, des de l’òptica d’un Capdevila, compromès des del primer moment. Com a exemple de la seva posició, un fragment de la crònica del 10 de febrer de 1937 que elogia la presència al front d’un voluntari, alhora que critica allò que sempre hem de criticar: la desunió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada