dimarts, 12 de juliol de 2011

Llorente: València i Barcelona

L’altre dia em referia al centenari de la mort de Teodor Llorente, i ho feia amb un dels poemes més coneguts del poeta valencià. Vaig voler fer l’apunt per intentar reflectir una altra vegada fins a quin punt seleccionem els referents col·lectius i ens deixem endur per tòpics i modes. En el nostre cas, des del Principat, solem no tenir prou presents els personatges dels altres països del domini lingüístic, tot i que ens emplenem la boca parlant de nació comuna.


El cas d’en Llorente n’és un més. Segur que no el coneixem prou bé, però si en sabem alguna cosa, a banda dels poemes característics de la Renaixença valenciana, és que era un polític del partit conservador, director del diari Las Provincias i això ja ens el fa reprovable.

Com passa amb en Maragall, si ens quedem només amb això i ho analitzen amb uns ulls contemporanis, ens sorprendrà llegir segons quins textos i segons quins poemes. I és que la realitat és més complexa que quatre tòpics i tampoc no és tan fàcil d’analitzar els referents a partir de les distàncies.

Els poemes de Llorente, com els de Maragall, amaguen una visió del país ben diferent dels tòpics moderns. Fa 150 anys els catalans encara podien creure en una Espanya integradora i diversa, però alhora tenien clars quins eren els seus referents nacionals. Llorente passava per ser (i ho era) un valencianista conservador; segons com, llegit per un valencianista espanyolista contemporani, algun poema de Llorente comportaria que el cremessin a la foguera com a traïdor catalanista.

En fi, sorprenguem-nos, doncs, amb un poema com aquest (és una mica llarg, però val la pena):

VALÈNCIA I BARCELONA
 
Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona!
Com llavi humil vos besa los peus la mateixa ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes:
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes
               serem sempre germans.

Un mateix cau tinguérem en la mateixa soca;
els uns, en separar-nos, buscàreu l’aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres mans l’estreta,
los pensaments s’envolen, com au que al niu va dreta,
               al vell tronc llemosí.

Los pensaments s’envolen als temps en què la glòria,
en les daurades fulles de la immortal història,
donava per exemples al món nostres records;
quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria,
i mostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria
               i March a tots los cors.

Roger, nostre hom de ferro! Ausiàs, nostre poeta!
Glòria que l’una a l’altra s’unix, i que completa
lo nostre distint geni; perquè, sent tots germans,
rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra,
i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra
               dels antics laietans.

Forts, com los faigs i els roures nascuts en ta muntanya,
de la mar, Barcelona, que tes muralles banya,
tos fills en amples veles els vents feren captius;
i ocupats nostres pares en més tranquil·les lluites,
colliren a mans plenes les ensucrades fruites
               en los vergers ombrius.

Mes, aixís que les hores de batallar venien,
valerós l’un com l’altre, i ab igual pas, sortien
de l’hort i la muntanya dos guerrejants estols;
i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades,
del cavall de sant Jordi seguien les petjades
               entre núvols de pols.

I quan les que els havien dictat los antics segles
per a bé dels reialmes prudents i sàvies regles
menysprear maquinaven reis mal aconsellats,
coberts ab la gramalla, valents, lleials i dignes,
«Contrafur!», els cridaven tos Consellers insignes
               i nostres grans Jurats.

I així units romanen d’una i altra germana,
de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana,
los noms, per a memòria de l’esdevenidor;
i avui jo vinc a dir-los en profètiques trobes
que gojaran unides també les glòries noves
               d’un pervindre millor.

Dels vells palaus caigueren per terra els murs de marbre,
i en los durs blocs s’estenen les arraïls de l’arbre
a qui en les branques pengen càndids fruits de la pau;
colliu-los, d’eixe glavi trencat que el temps rovella
fent, oh ciutats glorioses!, tu del forcat la rella,
               tu el timó de la nau.

Fills dels boscs i les ones, hòmens de pit de ferro,
los que en llunyanes platges no us mireu en desterro,
perquè viva la pàtria porteu sempre en lo pit;
poble que a totes hores, cants entonant alegres,
del sant treball aixeques l’encens en núvols negres
               fins al cel, dia i nit;

i vosaltres, vosaltres, als que lo front vos crema
en les brusentes planes lo sol de la verema;
los que feu de la terra brotar les garbes d’or;
los que, puntejant destres la cítara moresca,
feu l’eixam de fadrines ballar a l’ombra fresca
               dels tarongers en flor:

vingau los uns i els altres, i oixcau lo que vos diga
de les comunes glòries i la grandor antiga
lo Trobador, que encara guarda l’antic parlar;
i demprés, junts armant-vos en la més santa guerra,
desgarreu les fecondes entranyes de la terra,
               solqueu la immensa mar.

Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona:
les dos podeu ser reines, València i Barcelona:
la corbella és un ceptre lo mateix que el trident.
Déu, per a que al port tornen les vostres naus lleugeres
i per a que net caiga lo gra en les vostres eres,
               envia el mateix vent.

Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;
cascun segle que passe, més ditxoses vos veja,
i creixcau en fortuna i en glòria sense fi;
les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,
i sentades a l’ombra que tu a les dos els dónes,
               gloriós tronc llemosí!

1864

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada