Duran, ministre

Com que corren veus de totes bandes clamant per l’avançament de les eleccions espanyoles, aquests dies tothom està agafant posicions, no fos cas que ens agafessin descol·locats.

I, és clar, com que els catalans vam donar el govern al senyor Rodríguez (Zapatero) gràcies als vint-i-cinc diputats que va treure la Carme Chacón, el senyor Pérez (Rubalcaba) va venir al Principat per explicar que ell tenia la solució del “problema catalán”, no passés que algú el deixés de votar. Es veu que està molt preocupat per l’augment de l’independentisme i no es cansa d’amenaçar que econòmicament la independència seria un fracàs per a Catalunya (és clar que no s’ho creu ni ell!). Mentrestant, els 25 diputats del PSC segueixen votant amb el PSOE encara que sigui a costa de votar diferent a Madrid que a Catalunya, per exemple ni tan sols són capaços de votar a favor de l’assignació del fons de competitivitat que reclamen els grups catalans.

En Rajoy, després d’haver passat el tràngol del sastre de Camps, s’acosta a la senyora Sánchez (Camacho) i li recomana que digui que sí a tot el que proposa CiU. Malgrat les traves a l’Estatut de Catalunya, malgrat la persecució de la llengua a tots els territoris de parla catalana, el PP serà el “soci preferent” de la majoria de CiU al parlament de Catalunya.

I, mentrestant, CiU segueix jugant amb dues cares: la de Madrid i la de Barcelona (o la Convergència de dia i la Convergència de nit, que deia en Puigcercós al Consell Nacional d’Esquerra). La de Barcelona segueix fent veure el to “sobiranista” de quan eren a l’oposició, però mirant de rebaixar l’entusiasme popular, no fos cas que es passessin de frenada.

La de Madrid, comandada per l’espanyolista senyor Duran (que fa tot el que pot i més contra l’independentisme –ho demanin a la gent d’Unió...-), ja comença a perfilar el discurs. En l’entrevista que publica l’Ara, Duran torna a la càrrega: “Si s’accepta el pacte fiscal, ens plantejarem entrar a govern”, insinua. Per fi, Duran serà ministre?

1) O bé CiU té clar que això del “pacte fiscal” és impossible, però és la carta que utilitzen perquè els catalanets els tornem a votar.

2) O bé realment volen entrar al govern espanyol i ens faran passar bou per bèstia grossa: el reiterat “pacte fiscal” serà com les retallades de l’Estatut. Zapatero, Mas i Duran al palau de la Moncloa i, com sempre, els catalans pagant les conseqüències.

La gran diferència és que l’augment de l’independentisme a Catalunya és imparable i que ni Rajoys, ni Pérez (Rubalcabas), ni Durans ens aturaran.