Aquesta setmana s’ha mort Miquel Pairolí.
Em sap greu però jo deuria ser un dels últims presentadors d’un acte públic d’en Miquel, com podeu comprovar per l’apunt que vaig fer en aquest mateix bloc.
Va ser en el cicle Abril, temps de paraules que organitza l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. Encara que estàvem en període preelectoral, els organitzadors em van trucar (gairebé d’avui per demà) per si podia fer-ne la presentació. I, evidentment, hi vaig accedir amb molt de gust perquè considerava Pairolí com un dels novel·listes més sòlids del país.
Em sap greu perquè s’ha acabat. Ara només ens quedarà el seu record i, sobretot, els seus textos.
Com que Pairolí era un periodista amb una anàlisi ben aguda de la realitat, potser seria un bon moment reclamar que no quedés marginat i que algú amb prou empenta es dediqués a recollir els diversos articles que va anar publicant en la premsa diària i en fes una publicació que de ben segur ha de ser d’allò més interessant.
De la vàlua i l’interès de les seves novel·les, ja en vaig parlar en l’entrada de l’abril.
Verba volant, scripta manent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada