Acabo de llegir les memòries de Jordi Carbonell que ha publicat Proa amb la Fundació Irla.
En dues-centes cinquanta pàgines repassa els moments més significatius de la seva vida personal, però sobretot de la seva actuació política. Als seus 86 anys, la vida li ha donat una perspectiva d’anàlisi envejable, sobretot perquè permet analitzar, comparant-les amb el present, una sèrie de fites decisives de la lluita antifranquista en què Carbonell hi va tenir un paper decisiu.
Tots els records són ben interessants: des de la seva visió adolescent de la guerra, els primers anys de postguerra a la universitat, el seu paper en l’edició dels primers anys de l’Enciclopèdia Catalana, etc.
M’han cridat especialment l’atenció la seva descripció de la tancada de Montserrat o de les reunions de l’Assemblea de Catalunya, activitats que el van dur a la presó en dues ocasions. Precisament, aquests dies es compleixen quaranta anys de la declaració de Montserrat contra les penes de mort del “Procés de Burgos”. El manifest acabava proclamant la defensa de l’autodeterminació dels pobles de l’Estat que, quaranta anys després, encara veiem ben lluny. Carbonell es va mantenir ferm a emprar el català en la seva declaració a comissaria i, malgrat les tortures, va aconseguir sortir de la presó sense que l’haguessin fet claudicar.
El segon empresonament coincideix amb l’atemptat de Carrero Blanco. A presó, la situació va esdevenir ben complicada i les condicions dels presos polítics van ser terribles. L’alimentació, pèssima. M’ha semblat curiós que en aquests moments tan terribles trobés a faltar les coses més senzilles: “També trobava a faltar coses tan senzilles com menjar una mica de patates bullides amb mongetes tendres calentes, perquè tot ho menjàvem fred.” (pàg. 159) Ho he trobat especialment curiós perquè en períodes de mala alimentació (viatges o excursions) jo també he trobat a faltar les patates amb mongetes!
Al llarg de tota la seva vida, Carbonell defensa de manera ben íntegra la independència dels Països Catalans i ho demostra mantenint amb fermesa les seves posicions. Lamenta, per exemple, que els catalans no estimem prou les nostres institucions. Quan, en una estada a Anglaterra parla amb una fervent conservadora, se sorprèn que segueixi fidelment els consells d’estalvi que dicta el govern laborista. La resposta és ben clara: ““Jo contra el govern sí que hi estic, però contra el país no.” Em va donar una lliçó que aquí alguns polítics no han après encara: una cosa és el país i l’altra és el govern.” (pàg. 71) Malgrat les diferències personals, al llarg de les seves memòries Jordi Carbonell és conseqüent amb el respecte que té al que representa Jordi Pujol: potser les actuacions i la persona de Pujol no li mereixen la seva consideració, però defensa s’ha de respectar el President de Catalunya.
Carbonell acaba les memòries amb una declaració de principis que vol ser un desig de futur i un balanç de la seva actuació política:
“He estimat i continuo estimant, molt. També he lluitat, tant com he pogut i sabut, al llarg de la meva vida, per una pàtria lliure, justa i sobirana. Continuaré en la lluita, perquè la meva esperança en la causa justa de la nostra nació i de la seva gent no m’abandona. He estat fidel a un amor i a una lluita i continuaré essent-ho mentre duri el meu camí, probablement no gaire llarg, en aquesta vall. Un camí que sé que coincideix amb el que ha de menar a la declaració unilateral d’independència dins la Unió Europea del Parlament de Catalunya, amb el suport d’un referèndum d’autodeterminació, anterior o posterior. I a una constitució oberta a la lliure adhesió dels altres Països Catalans, que trobaran en el nou estat, federal o confederal, una llibertat que no tindran mai a Espanya. Un camí, curt o llarg, qui ho sap?, però ple d’una gran esperança.” (pàg. 242)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada