dissabte, 23 de gener de 2010

Ofidis (i 4)




Per acabar aquesta sèrie dedicada especialment a aquests éssers de camí insegur i aparentment vacil·lant, recorregut esbiaixat, mirada i intencions tèrboles i indefinides, però dentellada ferma, m’agradaria citar un referent de claredat ideològica per al nostre país, un personatge que tendia a anar de dret a l’objectiu, sense segones intencions, sense malícia, però amb tota la càrrega irònica de què era capaç.




Deu ser per aquesta transparència que, quan molts partits catalans van pactar la renúncia que suposava l’estatut autonòmic per fer veure que tots plegats recuperàvem la llibertat després dels anys foscos de la dictadura, Joan Oliver (el poeta Pere Quart) va passar a ser un escriptor marginat, depurat pel poder convergent que no podia acceptar la crítica d’aquells que no volien renunciar a les ànsies de llibertat que havien mantingut al llarg de la difícil i dilatada lluita contra el franquisme.

Pere Quart, el de les Corrandes de l’Exili (“Com el Vallès no hi ha res”), va tornar de l’exili sud-americà per retrobar la mitja vida que havia deixat ençà dels Pirineus, per defensar la seva pàtria i la seva cultura perseguida, malgrat que havia de mossegar-se la llengua perquè llavors el règim no enganyava.

El pujolisme per a ell no va ser, malgrat tot, la panacea. I Joan Oliver, Pere Quart, va passar a ser un proscrit, com tants que gosaven alçar la veu per afirmar “no és això, companys; no és això”... Tants anys de lluita antifranquista no es pagaven amb les renúncies que implicava la Catalunya autonomista.

En fi, molts d’aquells que es van aprofitar de la situació quedarien perfectament retratats en aquest poema del Bestiari republicà de Pere Quart. El referent estructural medieval no lleva frescor ni profunditat a l’espurna crítica genial del poeta vallesà.

I ara sí que deixarem les serps divines reptar tranquil·les per una temporadeta, perquè elles no tenen cap culpa que Déu les qualifiqués al jardí de l’Edèn com el més malvat dels animals...


SERPENT

Àvol serpent!
(Déu no vigila
la blana argila
d’Eva recent.)

El gran desastre
descrius del tot
quan deixes rastre
damunt el llot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada