Toc, toc... (2)

Sí, ja ho sé. Quan fa molt i molt de temps, molts i molts anys, que has pres un partit, una determinació, costa molt desdir-te’n, desfer-te’n. Rectificar.

Sembla que les teves conviccions estiguin tan arrelades al teu ésser que ets capaç de fer mil martingales per convèncer-te que el camí que vas iniciar, ja fa molts anys, segueix sent el millor, l’únic possible.

Per canviar determinacions així cal ser molt valent, cal tenir una fermesa d’esperit tal que et permeti reconèixer en un moment donat que el camí que vas iniciar no és el bo. En un moment de lucidesa, cal saber dir: “Perdoneu, em vaig equivocar.” Cal tenir molt valor per arribar aquí després de tota una vida encegat.

Com li passa a aquell que guia una excursió, una sortida, un viatge, i ha de triar un camí en una cruïlla i s’entesta a seguir i seguir el camí triat encara que el temps i el cansament li facin evident el seu error. Persistirà i persistirà per no reconèixer-lo!

I, sovint, el problema no és un mateix, sinó què diran! Quan la teva tribu t’ha acollit perquè has triat el seu mateix camí, adonar-te que és un error, que tots estan equivocats, et fa pensar que potser val més fer veure que encara hi creus, que encara és possible, perquè d’aquesta manera la teva tribu et seguirà acceptant. Si, en un moment determinat, ben armat de valor i de convenciment, vas i els dius que tot plegat era un error, que s’ha de seguir un altre camí, no saps pas com reaccionaran. Potser et rebutjaran, potser no voldran saber mai més res de tu...

Deixeu-me que forci una mica la interpretació, però et podria passar com al Gregor Samsa de La Metamorfosi de Franz Kafka, que un bon dia es desperta transformat en un insecte monstruós, o així és com el veuen tots els seus familiars.

I, és clar, perquè no us vegin com en Gregor, us esforceu per seguir el camí equivocat, fent veure que encara us el creieu!

“Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l'esquena dura, com una closca, i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa de color marró, segmentada per estreps arquejats, com una volta, tan prominent que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, amb prou feines s'aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb la grandària habitual de Samsa, s'agitaven indefenses davant els seus ulls.

«Què m'ha passat?», va pensar. Allò no era un somni. La seva habitació, una habitació normal per un home, per bé que una mica petita, es veia endreçada entre les parets tan ben conegudes. A la paret, damunt la taula on hi havia un mostrari de teixits desmanegat -Samsa era viatjant- hi penjava una imatge que feia poc havia retallat d'una revista il·lustrada i havia emmarcat amb un marc daurat molt bonic. Representava una dona asseguda, encarcarada, guarnida amb un barret i un boà de pells, que escometia l'espectador amb un immens maniguet de pells en el qual s'amagava tot l'avantbraç. La mirada de Gregor es va dirigir cap a la finestra, i el mal temps -se sentia com repicaven les gotes de pluja contra l'ampit de zinc de la finestra- el va fer posar molt melancòlic. «¿I si dormia una mica més, i em treia del cap aquestes fantasies?», va pensar, però això era del tot impracticable, perquè tenia el costum de dormir del costat dret, i en el seu estat actual no podia posar-se d'aquella manera. Amb quina força no va girar-se cap a la dreta!; però es gronxava per tornar a quedar sempre d'esquena. Ho va intentar un munt de vegades, va tancar els ulls per no veure les cames bellugant-se, i només va desistir quan va notar un dolor en un costat, un dolor suau i sord que sentia per primera vegada.

«Déu meu! -va pensar-, quin ofici més esgotador he triat. Un dia sí un dia no de viatge. Aquests afers porten pitjors maldecaps que si es té un negoci propi, a casa; i al damunt aquesta plaga dels viatges, la preocupació per l'enllaç dels trens, els menjars irregulars i dolents, els contactes efímers amb persones sempre diferents, que mai no us tracten amb cordialitat. Que se'n vagi tot al carall!» Va sentir una lleugera punxada a la panxa; i movent l'esquena es va acostar al capçal del llit per poder aixecar millor el cap; va localitzar l'indret que li feia picor -era ple de nítids puntets petits i blancs que no va saber explicar-se-, i volia gratar-se'l amb una cama, però la va enretirar de seguida perquè aquell contacte va produir-li esgarrifances.”