diumenge, 3 de gener de 2010

Toc, toc: que hi ha algú?




Portem molts anys en un estat que es diu democràtic (més de trenta!) perquè encara ens hagin de fer por amb la història que vindrà el llop.

Portem molts anys sentint que s’ha de trucar a les portes d’Espanya perquè la solució és un estat federal. “Jo sóc federal”, diuen alguns catalans (a mi això només em fa pensar en aquells soldadets de color blau i de color gris que representaven la guerra de secessió americana: federals i confederals).

I, ara, com a últim recurs encara ens vénen amb la història que no hem d’amagar el que hi perdrem! El que hi perdrem? Vejam:

1. Què perdran els empresaris catalans amb la independència?: Res de res! Que una part important de les vendes és a Espanya? Sí, però també una part important de les vendes d’Espanya són a Catalunya. El poder adquisitiu dels catalans pujarà, i ja seria hora que els catalans comencéssim a consumir més productes de casa! Ara: amb la internacionalització de la societat actual, dependre bàsicament d’un client és un error gravíssim. Per sort, el boicot que de tant en tant s’ha promogut des d’Espanya ha provocat que els nostres empresaris busquessin obrir mercats i han descobert que el mercat europeu i internacional és molt més fiable i ric que no pas l’espanyol.

2. Som federals! Molt bé, fantàstic...: em voleu dir amb qui us voleu federar? Ens podem passar dècades trucant a la porta “Toc, toc: que hi ha algú?” i a l’altre costat ningú no en fa cabal!

Que no ens passi el que explica aquell conte de Franz Kafka (“Davant la llei”) que recupera per a una de les seves novel·les, El Procés. De fet, Orson Welles el col·loca a l’inici de la seva famosa versió cinematogràfica.




Kafka hi retrata una societat dominada per la burocràcia, que processa un ciutadà, Joseph K., sense que sàpiga de què se l’acusa ni com defensar-se’n. Probablement, el fet que Kafka fos txec i de família jueva el va portar a descriure les absurditats del sistema polític austrohongarès.

És una mica llarg, però si el llegiu amb paciència hi podeu observar tot de símbols que us recordaran el present català. No cal que insisteixi que el dedico als catalans que encara es diuen “federals”, no fos cas que els passi com al pagès de la història (que es mor trucant a la porta):

“Davant la llei, s’hi està un guarda de la porta. Hi arriba un home de  pagès, i prega al guarda que el deixi entrar dins la llei. Però el guarda diu que ara no li pot concedir l’entrada. L’home s’hi repensa i pregunta si doncs podrà entrar més endavant. –És possible –diu el guarda-, però ara no-. Vist que la porta de la llei és oberta com sempre i que el guarda s’enretira a un costat, el pagès s’ajup per mirar endins, a través de la porta. Quan el guarda se n’adona, riu i diu: -Si tanta gana en tens, prova doncs d’entrar, encara que jo t’ho prohibeixo. Ara, fixa-t’hi bé: tinc força. I sóc només el més baix dels guardes. Però a l’entrada de cada sala hi ha guardes, i cadascun té més força que el d’abans. Només la vista del tercer, ni jo mateix ja no la puc suportar-. Tals dificultats, el pagès no se les esperava, i pensa que la llei haurà de ser accessible a tothom i sempre, però quan ara es mira millor el guarda, amb el seu capot de pells, el gran nas punxegut, la llarga, prima i negra barba tàrtara, decideix que val més d’esperar-se fins a obtenir el permís per entrar. El guarda li dóna un tamboret i el deixa seure al costat de la porta. Seu allà dies i anys. Fa moltes provatures perquè el deixin entrar, i cansa el guarda amb els seus precs. El guarda se l’escolta sovint i el sotmet a petits interrogatoris, li pregunta coses de la seva terra i moltes altres, però són preguntes fetes amb indiferència, com les que fan els grans senyors, i per concloure li diu sempre que encara no el pot deixar entrar. El pagès, que s’ha proveït molt bé per al seu viatge, ho esmerça tot, i fins les coses de més de valor, a subornar el guarda. Ben cert que el guarda ho accepta tot, però diu: -Només t’ho prenc perquè no et pensis que has omès res-. Durant molts d’anys, el pagès observa el guarda gairebé sense parar. Oblida els altres guardes, i li sembla que aquest primer és l’única trava per a l’entrada dins la llei. Els primers anys renega ben fort per la malastrugança, però després, quan es fa vell, només rondina entre dents. Es torna criatura, i com que amb tants anys de fixar-se en el guarda li ha arribat a conèixer fins les puces del coll de pells, suplica també a les puces que l’ajudin i que li mudin la disposició del porter. Ve un dia que la vista se li afebleix, i no sap si al seu voltant es va fent fosc o si només són els ulls que l’enganyen. Però aleshores distingeix dins la fosca una lluor mai apagada, que surt de la porta de la llei. Ja no viu gaire més temps. Abans de morir, tota l’experiència de tots aquells anys se li aplega dins el cap per formar una pregunta que encara no ha fet mai al guarda. Li fa un senyal, car ja no pot ni aixecar el cos, que se li torna ert. El guarda s’ha d’ajupir molt, perquè la diferència de l’estatura també ha augmentat molt, i no pas a favor del pagès. –Què vols que et digui encara? –li pregunta el guarda -, mai no en tens prou-. –I doncs –diu l’home-, si tothom vol arribar fins a la llei, ¿com és que tots aquests anys ningú sinó jo no ha demanat per entrar?- El porter s’adona que el pagès és al punt de la mort, i per tocar-li encara l’orella que es perd li clama amb una veuarra enorme: -Per aquí ningú més no podia entrar, perquè aquesta entrada no es destinava sinó a tu. Ara me’n vaig i la tanco-.”

(Franz Kafka, El procés. Barcelona, 1991. Club de Butxaca, 98. Proa. Pàgs. 247-9)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada