diumenge, 31 de gener de 2010

Ausiàs March, el ben enamorat


M’ha agradat llegir una entrevista de El Temps a en Ferran Garcia-Oliver sobre la seva darrera biografia d’Ausiàs March. Una de les qüestions que li formulen fa referència a com s’entén la manca de coneixement popular sobre els grans clàssics de la literatura catalana. En Garcia-Oliver utilitza un argument que alguna vegada jo mateix he emprat en les meves classes de Batxillerat quan m’ho han demanat: només la defensa de la pròpia tradició pot posar les coses al seu lloc, i els catalans tenim una tendència extrema a enaltir allò que és forà i a rebaixar allò que és més nostrat... Si Shakespeare, Toltoi, Dante... són grans referents globals no deu ser perquè anglesos, russos, italians... els hagin girat l’esquena!


La Núria Cadenas, que fa l’entrevista, demana al catedràtic saforí si som prou conscients, com a país, de la importància d’Ausiàs March. En Ferran Garcia-Oliver respon “No gens. Aquest és el nostre problema, que és, de fet, extraliterari i s’instal·la en el camp de la sociolingüística i la política. La nostra situació lingüística és lamentable dins de l’estat espanyol i en els contextos internacionals, perquè no tenim un estat. No tenim la protecció que escau a una societat de parlants com la nostra.”

Per a Garcia-Oliver, doncs, topem una vegada més amb la realitat de la subversió nacional, amb l’opressió cultural de l’estat centralista castellanitzador. Els clàssics espanyols, els importants de debò, els que ha de defensar l’Instituto Cervantes i el Ministerio de Cultura (i potser també el de Educación y Ciencia) són els castellans, els de l’Espanya imperial. Les cultures “perifèriques” no són més que manifestacions de provincianisme i tancament (com li passa al Barça d’en Guardiola segons els comentaristes de la metròpoli) i, és clar, ni que parlem del millor poeta del segle XV (Ausiàs March) no tenim dret a presentar-lo com a punta de llança de la poètica europea. Per a la gent de la Meseta només serà un “pueblerino” amb barretina! D’alguna manera es tracta d’allò que en termes econòmics ens hem acostumat a veure com a “boicot als productes catalans”.

                                                                                           

No sé si Ausiàs March és el poeta més important del segle XV. Sí que sé, però, que és un poeta en què hi podem trobar un pou sense fons de referents, de metàfores, d’idees, d’imatges..., d’ironia!

Només com a mostra, aquest poema que va musicar en el seu moment Raimon:

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.

Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.


Encara que el poema, com ha de ser en Ausiàs March, parli d’amor (“senyor qui jamés fon vassall”), m’ha fet gràcia el resum temàtic que en va fer Pere Bohigas per a la seva edició a “Els Nostres Clàssics” perquè m’ha semblat que ho podem aplicar fàcilment a la realitat política d’avui: no sempre el camí aparentment més recte és el millor, no fem com el petit vailet! Diu, Bohigas:

“El poeta no fa com el petit vailet que pren en avorriment el seu senyor i imprudentment l’abandona, pensant que millorarà la seva sort. Ell, al contrari, serveix un senyor sense pietat. La tornada és una declaració d’amor espiritual a “Plena de seny”.”, que és, de fet, a qui serveix el jo poètic malgrat el dolor que li infligeix, perquè a l’amor mai no s’arriba pel camí més recte!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada