S'ha mort Jordi Pere Cerdà

O Antoni Cayrol que, a efectes poètics, és el mateix. I havia de ser un Onze de Setembre. El mateix dia que un grup de representants d’ERC-Garrotxa anàvem a portar un ram de flors a Joan Pere Fontanella, el jurisconsult versionat per Miquel Blay, que havia estat mut testimoni de les commemoracions garrotxines de la data fatídica en les últimes dècades.

Joan Pere Fonanella, l’olotí il·lustre que havia arribat a ser Conseller en Cap del Consell de Cent durant  la guerra de Secessió (la dels Segadors) i que es va haver de refugiar en terra catalana, afrancesada arran del fatídic Tractat dels Pirineus.

La catalaníssima Perpinyà va haver de sebollir l’olotí Fontanella, la capital de les terres que van veure néixer Antoni Cayrol i que també l’hauran d’enterrar. Els catalans, entre francesos i espanyols, no passem de ser l’ase dels cops des de fa segles. Potser vindrà el dia que sabrem canviar les tornes. Ben segur que Fontanella i Cayrol es remouran, contents, en les seves tombes.

De moment, i per recordar-ho, no està de més que us adjunti un poema de Jordi-Pere Cerdà!:

QUAN LA MUNTANYA CANTA...

Quan la muntanya canta,
en el recer del cor
s'esmuny sa veu secreta.
Com al nial del roc,
la falguera hi penetra.

Tota la vall respira;
els vessants alliberen
un pit que puja i baixa;
la ribera que el talla
fa un niu de roques blaves.

M'estemordeix el ritme
d'eixa vida pregona,
s'apoderant de mi
l'enterbolit desori
d'ésser tan poca cosa.

D'ésser menys que el penyal
que assalta la ribera;
d'ésser menys que l'herbei
que cus els raigs de sol
en el cor de les ombres;

menys que aquell doble joc
d'avellanetes verdes
guardant sota la pell
la caritat oferta
d'un mossec, a les dents;

menys que l'arbre que es cria
una vida interior,
riera on els secrets
de l'aire i de la terra,
creuant-s'hi, s'escanvien.

Quan la muntanya canta
s'apoca el meu orgull,
s'enrenoua mon ànima
a la mida dels altres,
i en mi tot s'asserena.