dimarts, 21 de juny de 2011

L'home de la maleta

Passat l’atabalament de les eleccions municipals (sí: s’ha de renunciar a alguna cosa durant aquests dies...), he pogut tornar a recuperar alguna de les meves malalties habituals com la lectura. Menys del que voldria, és clar (sí: quan et decideixes a ser representant de la ciutadania has de renunciar a moltes i moltes coses, encara que et pesi!), però de mica en mica puc anar llegint alguna cosa (els que em coneixeu, ja sabeu que sóc “malalt de lletra”!).


I, finalment, he pogut acabar L’home de la maleta, l’últim gran èxit de Ramon Solsona. Solsona és un escriptor excepcional, especialment curós en el llenguatge com podem comprovar habitualment en les seves col·laboracions radiofòniques. I, potser per això mateix, no és especialment prolix com a escriptor. Però Solsona ha escrit algunes de les pàgines més destacades de la narrativa catalana de les últimes dècades.

Qui no recorda algun moment dels contes de Línia blava, dels records de No tornarem mai més o de la denúncia (molt abans dels “indignats”, el 1998) de l’”enxufisme” en política a DG (o sigui: Director General)? (Sí, encara que alguns ho vulguin oblidar, el 1998 el tema ja era motiu novel·lesc...)

És clar que entre tota la seva producció destaca especialment Les hores detingudes, una novel·la referent de l’última dècada del segle XX.

Doncs bé: l’esforç de seguir fidelment Ramon Solsona ha valgut la pena perquè, per a mi, L’home de la maleta supera totes les anteriors.

Una obra madura i assenyada, crítica i àcida, fresca i intel·ligent; per reflexionar-hi.

El tema? Enginyós: un vidu agafa la maleta i passa un mes a casa de cada una de les seves filles. Què fem dels avis? És clar que la convivència no serà allò que en puguem dir de “flors i violes”.

L’argument? Complicat. No esperem grans accions, sinó records: l’avi recorda la seva època daurada com a músic, però sobretot la recança de ser un nen abandonat i pujat en un orfenat.

L’encert? I no només l’encert sinó el centre de l’obra: el punt de vista i el llenguatge. L’obra es presenta sempre des del punt de vista de l’avi. Un personatge especialment curiós, però entranyable malgrat tot. Però el llenguatge encara és més interessant: ens submergim durant tota l’obra en el català col·loquial de postguerra que sobreviu en la veu dels tristos protagonistes d’aquella època. Ple de girs i expressions que sorprendran als més joves, i que ens resultaran familiars als més grans.

I, finalment, encara ens depara alguna sorpresa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada