En Sergi Sol ho diu

Amb un títol que s’ha fet famós, Algú ho havia de dir, i amb un prologuista gairebé inevitable, Joan tardà, en Sergi Sol ha publicat un opuscle, breu però imprescindible, sobre el perquè de tot plegat.

Efectivament, algú havia de deixar escrit (ni que sigui per a la posteritat) allò que molts pensem del que hem viscut aquests darrers mesos, com a punt final del govern d’esquerres que ha intentat dirigir el país en aquests últims set anys.

El text de Sol mostra una sinceritat i una contundència poc comunes, però que en aquests moments són més que imprescindibles. Més que res perquè tot plegat no passi a la història sense veus crítiques que qüestionin la “veritat” oficial.

Per la mateixa contundència que empra, Sol es presenta amb una certa animadversió contra tots aquells que van col·laborar a enderrocar un govern que, com a mínim, estava carregat de bones intencions i que, a més a més, ha fet avançat el sentiment nacional del país (digui el que digui la “veritat” oficial). És clar que el seu to no ajuda gaire a la conciliació, a l’acord. Però també és cert que “algú ho havia de dir”, perquè si no ho fa ningú només ens quedarà posar cara de ximples quan ens empassem la “veritat” oficial.

Per exemple, no s’està d’explicitar la fugida d’Esquerra de l’Uriel Bertran en saber que no apareixia en els llocs més destacats de la llista electoral al Parlament de Catalunya (p. 63), o la connivència entre els lobbies empresarials catalans més espanyolistes i els líders de CiU, especialment pel que fa a Duran i Lleida (en aquest sentit, és especialment significativa la conversa que transcriu amb el cap de Política de La Vanguardia, Jordi Barbeta (p. 115).

Tampoc no deixa de banda allò que més endavant hem anomenat la “Santa Aliança” (per cert, avui mateix en Xavier Bosch comenta a l’Ara la hipotètica fusió dels bancs derivats de La Caixa i de Caja Madrid com a punt final d’aquesta estratègia espanyolitzadora de l’economia catalana, una mena de “lerrouxisme” empresarial) per les tèrboles relacions que impulsen CiU a presentar una moció de suport econòmic a les concessionàries de les autopistes de Madrid, les mateixes companyies espanyoles implicades en el cas Palau (p. 118). I, encara, l’elevat to reivindicatiu de CiU a l’oposició, malgrat els avenços nacionals que suposaven les lleis de vegueries, del cinema, d’acollida, l’exigència de nivell de català als professors universitaris, les delegacions catalanes a l’estranger, la negativa a implantar la tercera hora de castellà, la llei d’educació amb el català com a llengua vehicular, etc., i que tot fa pensar que quedaran oblidades en un calaix ara que CiU ja torna a tenir el que buscava: la cadira.

Sol tampoc no s’està de remarcar els diversos errors que ha comès Esquerra al llarg d’aquests anys. Un bon exercici d’autocrítica. Finalment, però, malgrat el to agre que manté el periodista al llarg de tot l’assaig, l’epíleg obre una porta a l’esperança: “El temps, com sempre, dictarà sentència posant cadascú al seu lloc. No malbaratem un capital polític tan important. És el moment de la responsabilitat, de tornar a sumar i de conduir al país cap a un nou horitzó. Depèn de tots, d’uns més que d’altres. Però tothom ha de saber estar a l’alçada del moment històric posant la cohesió del grup per davant de qualsevol altra consideració. Sumant, l’esquerra nacional pot arrossegar el país; si es capbussa en batalles intestines anirem de mal borràs i ho haurem de lamentar. Avui, pesi a qui pesi, podem dir amb solemnitat que ha no tot està per fer i que tot segueix sent possible.”