diumenge, 11 d’abril de 2010

Premi a la feina ben feta

Hem de ser conscients que, de vegades, la feina ben feta no obté el premi que es mereix. El que està passant a can Barça en l’era Pep és extraordinari sobretot perquè, al final, la feina ben feta acaba obtenint els premis que es mereix.

Ahir vam tornar a guanyar al Bernabeu. Però el millor no és la victòria, el premi, sinó la feina ben feta:


Un Barça amb un joc ben travat, amb diverses possibilitats estratègiques, amb jugadors determinants i amb tothom fent la feina que li toca fer, des de la porteria als golejadors i a l’entrenador. On el premi, en primer lloc, és col·lectiu i de la resta ja en parlarem.

Un Madrid que no juga a res: quan la pilota la té l’altre, a córrer-hi al darrere i, quan no hi arriben, els tacs al turmell del contrari; quan la tenen, puntada endavant i si l’agafa un dels seus directe a barraca (la famosa “pegada”) a veure si agafen badant la defensa rival i es poden plantar sols davant del porter.

Però el més important de tot plegat és con s’han configurat aquests equips: els catalans van acabar el partit amb set jugadors fets a casa, els espanyols amb una quantitat brutal de milions invertits en jugadors que es passen les hores davant del mirall, a la banqueta o a la infermeria...

El que em va alegrar més ahir és que no sé encara qui guanyarà la lliga, però que aquests nois blaugranes van donar una lliçó a aquella teranyina de poder econòmic que ahir es reunia a la llotja del Bernabeu i que la televisió no feia més que ensenyar-nos: quina patxoca feien a començament del partit les cares del José M. Aznar, l’Esperanza Aguirre i la seva mà dreta Florentino Pérez!


Ep!, però no ens enganyem: en altres moments de la història de l’entitat (i en el funcionament de les altres seccions, com recordaria un amic meu), els dirigents barcelonistes també han caigut en la temptació de voler fer un equip a cops de talonari. De fet, fitxatges com els d’Ibrahimovic o de Txigrinsqui van en aquest sentit.


Els resultats de l’equip d’en Pep ens demostren que els diners s’han d’invertir en la formació, en el treball de la base, en la preparació de jugadors i entrenadors fets a casa, mimant els equips inferiors, els seus entrenadors, els monitors i professors de la Masia, les instal·lacions de la ciutat esportiva... No hi ha com gaudir dels resultats de la feina feta a casa!

I això no té res a veure amb guanyar o perdre un partit, guanyar o perdre un títol. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada