Encara que sigui una anotació a destemps, perquè avui o demà hauria d’escriure alguna cosa sobre una de les diades més significatives de la nostra cultura, no vull deixar de passar aquests dies sense un petit comentari arran de les mostres de consternació i dolor per la mort d’un franquista.
Juan Antonio Samaranch, franquista fins a la medul·la.
Alguns pretenen esborrar la realitat ideològica d’aquest senyor prenent com a referent el fet que, durant la seva etapa de president del COI, Barcelona va ser escollida seu dels Jocs Olímpics, la qual cosa va fer canviar el destí de la ciutat i va comportar la possibilitat que Catalunya es reivindiqués internacionalment com a nació.
No vull recordar-ne absolutament res. Només vull referir-me a un sol fet: Samaranch va ser l’impulsor i va lluitar fins al final per aconseguir-ho perquè, després de les olimpíades de Barcelona, el COI aprovés una normativa de no incorporar cap més comitè olímpic que no fos representant d’un Estat reconegut per l’ONU. En el fons, Samaranch aconseguia barrar la possibilitat que el COC (Comitè Olímpic Català) fos reconegut internacionalment.
Descansi en pau (si pot...).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada