Orgullós de ser del Barça!

Ho deia aquest matí el president del Parlament, Ernest Benach, i m’ha fet canviar el títol que tenia pensat per aquesta entrada perquè m’hi he sentit més identificat, he pensat que s’adeia més amb el to del que hi volia escriure que no pas l’original: “el gust amarg de la derrota”.

Ahir el Barça va guanyar un partit que va implicar no passar a la final de la Champions.

Bé: no passa res. Els que hem jugat molts partits d’algun esport, sabem què significa guanyar i perdre. Quan arribes a aquest nivell, quan has demostrat tot el que has demostrat, el pas que hi ha de la derrota a la victòria és tan insignificant, tan incontrolable, que s’ha de tenir el cap fred i valorar les coses en la seva mesura.

Si la temporada passada l’Iniesta no arriba a fer aquell gol in extremis, ens hauríem trobat en les mateixes condicions que ara. Si l’àrbitre de Milà no hagués donat el tercer gol de l’Inter, si no hagués xiulat..., si...

El plantejament d’una temporada, l’orgull d’un equip, no pot dependre d’entrar la pilota en l’últim minut o de no entrar. Les coses s’han de fer ben fetes, hi ha d’haver una bona planificació, una bona línia... Una anàlisi d’allò que s’ha fet ben fet i d’allò que s’ha fet mal fet. I, sobretot, treball i propòsit de millora.

El Barça d’en Guardiola és això. I ha d’estar per sobre d’un resultat. I, a més, té un valor afegit que és el de comptar amb jugadors de la casa. Probablement, un dels errors de les últimes temporades és el de no haver fitxat els jugadors que necessitava. Evidentment, s’ha de millorar aquest aspecte.

Ara: no sé si l’Eto’o o en Mourinho ironitzaven quan, després del partit, insistien a repetir que havien guanyat contra el millor equip del món.

Ahir el Barça no va estar bé: no va saber trencar la tàctica més antiga del món que consisteix a col·locar onze jugadors dins de l’àrea perquè no et facin cap gol. Només en vam fer un i l’Inter va passar a la final.

Però jo segueixo pensant que el Barça segueix tenint l’equip que fa el millor joc del món, que compta amb més jugadors fets a casa, i això no treu que hagi de millorar moltes coses. És més: si ahir jo hagués estat seguidor de l’Inter (o si haguéssim jugat amb els papers canviats), no hauria acabat gens content amb el joc del meu equip, encara que el 22 de maig arribéssim a Madrid potser no voldria ni mirar un espectacle d’aquest nivell.

I, en canvi, estic orgullós de ser del Barça!