dimarts, 27 d’abril de 2010

25A: una reflexió més...


La primera qüestió que em ve al cap sobre el tema és que, després del 25A, les reflexions, les anàlisis, els comentaris i les valoracions s’han multiplicat i multiplicat. Suposo que a ningú no se li ha escapat que molts d’aquests “opinadors” i “valoradors” estaven ben calladets, ben parapetats, abans de diumenge. Motiu? Fàcil!: com més en parlessin, com més demandes de prohibició o menysteniment de l’opinió popular se sentissin, més s’engrescaria el personal a anar a votar. Consigna: no digueu res i prepareu els ganivets ben esmoladets per l’endemà.

I, efectivament, l’endemà tothom crida, tothom hi diu la seva, ja no hi ha perill de mobilitzar la gent. Fins i tot aquells que s’havien mantingut més reservats (especialment els polítics del PSC), vinga a analitzar críticament les consultes, a treure’ls importància, a fer-ne una valoració negativa...


Com diu aquell, ja li agradaria a qualsevol partit polític tenir els vots que ha tingut la independència de Catalunya en aquesta consulta no oficial!

Després de deixar passar les hores, no em puc estar d’intentar escriure quatre ratlles del procés que ens ha portat a poder consultar sobre la independència de Catalunya a tota la Garrotxa: tots els garrotxins hem pogut expressar lliurement la nostra opinió i això –deixeu-m’ho dir d’entrada- és un fet d’un enorme pes democràtic. (Un agraïment molt especial a tots els voluntaris que, d’una manera o d’una altra, han contribuït amb el seu esforç a fer-ho possible!)

Més encara: la societat ha demostrat que té prou nervi per mobilitzar-se i per organitzar un referèndum que molts haurien volgut impedir. No estem adormits, doncs.


Sovint he pensat que hi ha un conjunt de poders fàctics que pretenen, sigui com sigui, adormir la societat, aculturitzar-la, desmotivar-la per qualsevol qüestió que no sigui pròpiament la de mantenir l’statu quo.

(Ara mateix em ve al cap una qüestió que he observat aquests últims dies, però que lliga amb l’anàlisi que ja he fet alguna vegada sobre el Grup Godó: evidentment, qui té un mitjà de comunicació l’utilitza segons els seus interessos. Doncs bé, aquests dies he anat sentint en diversos programes de Rac1 -l’emissora del Grup Godó-, fins i tot en programes que no hi tenen cap mena de relació possible, diverses informacions taurines! Com si fos la cosa més normal del món, com si interessés tant el personal que s’obre la temporada a Barcelona, que enguany hi ha un cartell impressionant, que si...)


La despolitització és un punt més d’aquesta idea: com més desmobilitzada estigui la societat, com més puguem introduir la idea que tots els polítics són iguals, que tots són corruptes, que hi són per guanyar-hi molts diners, que no serveix de res anar a votar, que no es poden canviar les coses, que..., molt millor per a aquests poders fàctics.

Així, evidentment, les coses no canviaran de cap de les maneres. Les coses només canvien quan hi ha una autèntica voluntat popular al darrere, que les vol canviar i que es manifesta obertament.

Per això, deixant de banda totes les anàlisis més detallades que se’n puguin fer, aquest gest de radicalitat democràtica que és posar una urna al carrer i que tothom hi digui lliurement la seva em sembla d’un valor polític incalculable.


Tant m’és el resultat final, tant m’és la participació; només aquest gest ja és un camí.

Impensable fa uns anys, pura cienciaficció fa molts més anys... Avancem, doncs, amb la implicació política de tots!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada