dilluns, 22 de febrer de 2010

25 anys després d'Espriu


Avui fa 25 anys de la mort de Salvador Espriu.

Sembla mentida com pot haver canviat el món, com poden haver canviat els nostres referents, la nostra cultura.

Vint-i-cinc anys enrere, trenta anys enrere (quan jo era un adolescent il·lusionat –o no- en plena transició democràtica), no només Salvador Espriu (tants i tants altres) eren personatges valorats per la societat, presents en l’inconscient (o ben conscient) col·lectiu: poetes, escriptors, cantants, artistes varis, tenien el seu reconeixement entre el conjunt dels catalans.

Avui per avui, en canvi, fins i tot ens podem permetre el luxe de fer broma del millor entrenador blaugrana de tots els temps, perquè en el seu moment va tenir contactes amb un altre mite d’antany: Miquel Martí i Pol.

En la societat actual, els intel·lectuals, els escriptors, els artistes, els científics, no són ningú.


Ningú que no guanyi diners a cabassos perquè és una figura mediàtica sense ofici ni benefici no té cap reconeixement. No hi ha com ser un no ningú per ocupar planes i planes i hores i hores dels mitjans de comunicació.

En resum: qui recorda avui en dia Salvador Espriu?, qui és capaç de col·locar-lo en el lloc que es mereix? “Mals moments per a la lírica”, com feia aquella cançó.

He dubtat sobre quin poema triar per aquest petit “homenatge” a Salvador Espriu. Però m’he decantat ràpidament per no ser “original”. Als anys  80, potser no hi havia ningú que no conegués aquest poema. Trenta anys després, hauríem de fer una enquesta exhaustiva per saber si hi ha algun català que el recorda (i això que quan el comentem amb els meus alumnes sempre hi troben el què!): efectivament, potser encara somiem “nord enllà”!



Assaig de càntic en el temple

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores, a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria,
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.


Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada