Avui nova xerrada sobre el franquisme a l’Orfeó. El professor de la UB, Manel Risques, ha presentat amb detalls i anècdotes el funcionament dels judicis militars i, posteriorment, del TOP durant el franquisme.
Els militars imposaven penes de mort a dojo per perseguir la discrepància, l’opinió popular, la llibertat.
Quants anys portem? Vint-i-quatre des de la mort del dictador? És curiós: vint-i-quatre anys de “democràcia” i encara no hem estat capaços de recuperar mínimament l’esperit de llibertat que van inspirar els anys de la República. Vint-i-quatre anys de “democràcia” han estat del tot insuficients per intentar desfer els destorbs dels anys que va manar en Franco.
Em direu exagerat, però a cada passa trobes arguments per entendre que la societat catalana no ha superat els neguits del franquisme, la desestabilització emocional que va comportar. I no parlo només dels comentaris porucs de la gent gran que encara recorda la terrible repressió dels franquistes: ningú no podia aixecar la veu si no era per cridar “Viva Franco, viva España!”
Parlo de tots aquells moments en què la societat no és prou madura com per entendre que la voluntat popular no hi ha qui la pari, qui la coarti. D’aquells moments que la veu del poble no s’escolta, d’aquells moments que no es consulta la gent perquè “els referèndums els carrega el dimoni”, d’aquells moments que “jo sóc molt demòcrata sempre que tingui clar que allò que jo vull és el que sortirà del sufragi universal”.
Quantes vegades no hem sentit “això no s’ha de votar, això ho han de decidir els que hi entenen”. On és la voluntat popular?, on és la democràcia? Segueix ben amagada als fondos pous del franquisme.
Arribarem a pescar la Lluna?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada