M’encanta poder gaudir de l’harmonia melòdica d’aquells vocables altisonants, contundents, brillants, epifànics, que tot sovint ens deixa fruir la gloriosa llengua castellana: villarato, testarazo, cagómetro...
Quina profunditat de sentit, quants anys d’Imperi no amaguen aquests conceptes! Ai las, quant de temps d’endarreriment, quants segles hem perdut els pobrics catalanets, conservant tossudament la nostra petita llengua: taula, mas, camp...
Per sort nostra ara, a la Meseta, s’han posat d’acord els d’un costat i els de l’altre, i diuen que ens faran fer una prova (a tots els que acabem l’Educació Secundària Obligatòria) per comprovar que tots els joves de les “províncies díscoles” dominen a la perfecció la immortal llengua de Cervantes (que ves que no es digués Servent, però aquest és un altre tema).
No sé per què, però ara mateix m’ha passat pel cap un reportatge sobre la Martinica en què els alumnes descendents d’esclaus africans cantaven a cor què vols la Marsellesa, mentre alçaven la senyera tricolor i es definien com a ciutadans de l’Hexàgon! (com, si voleu, aquella imatge tan nostrada, repetida des de qualsevol racó de “la pell de brau” tot fent-nos cantar el Cara al Sol).
Curiosa manera de preservar els drets dels castellanoparlants a Catalunya, que a partir d’ara no podran triar quina pel·lícula aniran a veure perquè, segons la nova Llei del Cinema, només tindran la meitat de projeccions en castellà i no voldran ni trepitjar un cinema en què facin les pel·lícules en versió catalana.
Curiosa manera de preservar els drets dels castellanoparlants a Catalunya, perquè en cap moment, des de la Meseta, s’han plantejat de fer el mateix examen per comprovar que tots els alumnes d’Educació Secundària Obligatòria dominen la llengua pròpia de Catalunya.
M’hi referia en una entrada anterior del Txoria txori: els efectes del franquisme segueixen imposant el tarannà de la política espanyola. Tot allò que no és castellà, és un tumor maligne que s’ha d’extirpar perquè els anys del gloriós Imperi puguin retornar.
En els estats moderns que viuen conflictes nacionals (com el Canadà o Bèlgica), es trenquen les banyes intentant incorporar les diverses nacions del territori, intenten que quebequesos, flamencs, se sentin còmodes i no tinguin gaires arguments per continuar reivindicant la seva independència. Al Regne d’Espanya, en canvi, hereus del feixisme, segueixen imposant la uniformitat de la Pàtria: “una unidad de destino para lo universal”.
En fi, per ells va: com més estrenyen, més en fugen!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada