Por el Imperio hacia Dios (4)

Avui, que ha tornat a posar-se de moda l’expresident del govern espanyol que més ha fet per la independència de Catalunya (i no precisament perquè pactés governs amb CiU), m’han vingut al cap algunes de les seves declaracions sobre l’ús de la nostra llengua “en la intimitat” (de fet, era el que pretenia en Franco: permetre el català només en la intimitat). Crec recordar que l’Aznar havia arribat a citar l’”Oda a Espanya” de Joan Maragall.

Un cop et llegeixes el poema in extenso, t’adones que molts d’aquests que el citen només en deuen haver llegit el títol. Fins i tot, dubto que els seus néts hagin pogut passar del títol (o potser fan honor a allò que es diu que “l’espècie degenera”).

El comentari poètic d’avui serà ben simple: feu l’esforç de llegir el poema sencer fins al final (inclosa la data), i us adonareu que en més de cent anys hem avançat ben poc (si és que hem avançat d’alguna manera), i que potser valdria més que el Maragall del segle XXI fos l’avi!

ODA A ESPANYA 

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a mort els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
 

1898