dissabte, 13 de febrer de 2010

Por el Imperio hacia Dios (2)

M’ha arribat per un parell de fonts diferents un correu que, si no fos perquè hi ha gent que se l’acaba creient, no deixaria de ser una ocurrència divertida; sobretot, pel que té de fantasia, d’irrealitat. Diu més o menys així:


“La Seu nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya ha activitat un contestador telefònic nou. Quan hi truques, sents una veu que diu: si vol ser atès en català, premi 1; si ho vol ser en castellà, toqui el 2!”

Com deia, no deixaria de ser un acudit més o menys graciós, si no fos perquè hi ha gent que s’ho pren seriosament. I ara ve quan ho enllaço amb el tema de l’anterior comentari: la permanència de l’educació franquista (veig que el títol i el tema d’aquests comentaris els hauré de repetir més d’una vegada!).

Els catalans (alguns) ens hem cregut (s’han cregut) allò de la unitat patriòtica, de l’uniformisme estatal. I, és clar, “lengua no hay más que una”.

Per una simple regla de tres, i seguint aquesta “educació” franquista de què parlava, una Catalunya independent implicaria la “imposició” d’una llengua i l’expulsió de qui s’expressés en una altra. Molt castellanament imperial tot plegat: com l’expulsió dels jueus o dels moriscos...

Curiosament, tot plegat coincideix amb l’aprovació de la Llei del Cinema que exigeix l’exhibició al 50% de còpies en castellà i en català. La resposta furibunda de l’empresariat vinculat a aquest àmbit és un indici prou significatiu de quina és la realitat del nostre país: no és que els castellanoparlants hagin de “tocar el dos”, és que molesta que els catalanoparlants tinguin la possibilitat d’escoltar pel·lícules en la seva llengua, que els castellanoparlants hagin de compartir la tria amb els catalanoparlants. Evidentment, si les pel·lícules només es projecten en castellà, s’ha acabat el problema.


Qualsevol que conegui quina és la realitat del nostre país, no s’equivocarà pas. Quan sentim defenses abrandades del bilingüisme contra la “imposició” hipotètica del català, tenim clar que el que volen dir és que hi ha castellanoparlants que no volen aprendre el català.

La realitat del país és la que és: tots els catalanoparlants són castellanoparlants, però no pas a l’inrevés: no tots els castellanoparlants són catalanoparlants. I aquí està el quid de la qüestió. L’engany perpetu de la nació espanyola, que el franquisme va contribuir qui sap com a mantenir.

La veritat és que el franquisme va incorporar en l’inconscient col·lectiu creences del tot inversemblants però que la societat s’empassa sense analitzar-les de manera crítica. Un exemple clar i entenedor pot ser el tema de la unitat territorial: per als espanyols, Espanya és una entitat política plenament justificada geogràficament (jo mateix encara recordo les lliçons meravelloses d’història d’Espanya que defensaven la creació “natural” de la frontera pirinenca), qualsevol alteració dels seus límits “naturals” suposaria una mena d’oposició a la creació divina.

Evidentment, s’”obliden” de l’existència de Portugal, Andorra, Llívia, Gibraltar, les Balears, les Canàries, Ceuta, Melilla i, encara, el Perejil...


Quin és el problema?: doncs que els espanyols no acaben d’entendre que la voluntat dels catalans de preservar la llengua pròpia del país (també hi ha sectors que rebutgen la identificació del català com a llengua pròpia... –ho deixo per un altre dia-) no té res a veure amb l’eradicació de l’espanyol d’uns Països Catalans independents. La defensa del futur de la llengua pròpia no té res a veure amb el fet que la gent pugui expressar-se en l’idioma que vulgui. Ningú pot ser tan simple de pensar que l’aspiració d’una Catalunya independent és que els seus ciutadans siguin monolingües; ben al contrari: en el món actual, el poliglotisme és un valor afegit a què les societats avançades no poden renunciar. Però potser aquesta crítica s’hauria d’aplicar a Espanya més que no pas a Catalunya.

Tot això és molt teòric, ja ho veig. Doncs passem a l’exemple pràctic ben aclaridor:

Andorra és un estat independent on el català és la llengua pròpia i oficial. Doncs bé: no crec que en aquests moments hi hagi cap ciutadà andorrà catalanoparlant que sigui monolingüe, ni crec que aquest sigui l’objectiu de les autoritats andorranes. Ara: estic convençut que sí que hi ha habitants d’Andorra que són monolingües espanyols o francesos.


Doncs aquesta seria la realitat d’una Catalunya independent: la defensa dels drets dels catalanoparlants, sense deixar de banda que l’aprenentatge també del castellà, de l’anglès i d’altres llengües és la millor manera de garantir el progrés del país.

Personalment, estic convençut que la nostra inclusió en l’Estat espanyol és un fre insalvable per al lliure desenvolupament d’aquestes capacitats.

I, mentrestant, anem fent acudits idiotes que encara entabanen algun desaprensiu, bàsicament perquè els tentacles dels espanyolistes són llargs i molt més perversos que les llengües bífides dels ofidis.

2 comentaris:

  1. Veig que no has deixat del tot la teva dèria pels ofidis, ni que sigui de resquitlló els fas aparèixer per tot!

    ResponElimina