Llops amb pells de xai

D'un temps ençà, m'ha tornat al cap aquesta màxima clàssica. Sí, efectivament, ja ho sé: nihil novum sub sole. Ho retrec, però, perquè em sembla que cada cop és més actual, que cada cop ens guiem més per les aparences, que cada cop ens agrada més l'epidermis, la superfície llisa i fina, sense rugositats. I, llavors, tant li fa si dessota la pell de xai hi ha un llop a punt de clavar les urpes...

Això m'ho he anat trobant dia rere dia. Aquell que és més franc, aquell que va amb la veritat per davant, que diu les coses com són sense dissimular, és apartat del ramat, és l'estrany, el que acaba generant mala maror.

En canvi, aquell que fa veure que tot són flors i violes, que tot són moixaines, que tot va bé i que només cal mirar les coses en positiu, és acollit sense dubtes; al contrari: és venerat, lloat fins a l'exaltació. Ja vindrà el dia que clavarà les urpes... Però, com que és de tan bon tracte...

Aquests dies m'ha vingut al cap aquest vell tema (el trobem, per exemple, en l'aduladora Renart del Llibre de les bèsties de Ramon Llull -com deia, el tema és ancestral!-) en intentar analitzar la reacció del públic tot escoltant l'alcalde d'Arenys de Munt: tot façana, tot aparença, fins al punt de l'emotivitat histriònica ("una velleta de noranta anys llançant un mòbil contra l'autocar dels falangistes...", deia en la seva sonsònia), fins al punt de defensar només allò que vol sentir el públic, ben bé allò que vol sentir el públic.

I, amb el convenciment que l'endemà, amb un públic ben diferent, és capaç de dir coses completament diferents. Embaucadors, salvapàtries, predicadors de la salvació universal...

Fins que, un cop han obtingut allò que volien, ensenyen les urpes!

(la imatge és de www.quimcardus.cat)