La recepció de les darreres biografies de personatges destacats del catalanisme em serveix d’excusa per tractar de la Fundació Josep Irla en un moment que sembla que afavoreix el desprestigi d’aquestes entitats.
No vull parlar del paper que hi juguen les dels altres partits, ni d’on surten els ingressos ni de temes econòmics. Només em vull centrar en el paper que Esquerra Republicana de Catalunya ha donat a la Fundació Josep Irla.
D’entrada, ni que sigui per qüestions circumstancials, només per perpetuar el nom del “president oblidat”, de l’únic president que no va poder governar la Generalitat des de Catalunya, ja tindria sentit l’existència d’aquesta fundació.
Enguany, a més, Esquerra ha inaugurat la remodelació de la casa Irla, que serà un pol d’atracció cultural i política a Sant Feliu de Guíxols i l’enveja de les poblacions més pròximes.
Però ja fa molts anys que, els que podem conèixer les activitats de la Fundació, tenim el plaer de gaudir de diverses publicacions i estudis de temàtica catalanista que contribueixen a emplenar un buit que la resta de mitjans editorials no acaben de poder omplir.
Ara mateix acabo de rebre dues breus monografies dedicades a divulgar la personalitat de Fèlix Cucurull i de Josep Pallach. Són una mostra evident que, per acabar de completar l’elogi a la Fundació, les seves publicacions no són gens sectàries. Ben al contrari: acaben informant de figures del catalanisme que no només no van militar mai a Esquerra Republicana de Catalunya, sinó que fins i tot s’hi van enfrontar electoralment.
Evidentment, si volem assolir l’ideal, si mai volem arribar a la independència, necessitarem sumar-hi totes les tendències. I és clar que, de totes les grans figures del passat, en podem aprendre molt.
Serveixin com a exemple aquests versos del poema “Sense paraules” de Fèlix Cucurull, publicats el 1959 en ple franquisme:
No diré avui el teu nom terra que m’has vist néixer.
Me’l guardo molt endins
en espera del dia
que ressoni ben net
de planys i de renúncies.
(...)
No diré avui el teu nom
perquè no és amb paraules
com cridarem l’estel
damunt de la bandera.
Benvingut al club dels blogaires, cunyat!
ResponEliminaNo sé si podràs mantenir aquest ritme de producció... potser sí, que tu no tens nens a casa que et vampiritzin el temps...
Lamento això de la teva alumna...
Gràcies. Bé: ja he dit que era extraordinari. Crec que un cop per setmana està bé. Això sí: no seran tan densos i documentats com els teus... No t'ho agafis malament, aobg em sembla excepcional.
ResponElimina