dimecres, 25 de juliol de 2012

Més estampes d'estiu a Calella


Entre les diverses anècdotes que he viscut aquests dies a la costa, n’hi ha hagut de ben interessants, però cap com la que vaig presenciar al mirador del far de Sant Sebastià.


Ens vam asseure en un banc i vam contemplar durant molta estona el panorama, especialment la bonica cala de Llafranc. En tota aquesta estona hi van passar multitud de passavolants (a peu, amb bici, amb cotxe...) de totes les procedències i aspectes possibles, i normalment parlant diverses llengües europees: francès, alemany, neerlandès, anglès, i d’altres que no vaig poder identificar amb claredat. Ningú, absolutament ningú, va fer cap més comentari que l’elogi (almenys això és el que jo intuïa) del magnífic paisatge de què podien gaudir.

Doncs, encara que sembli mentida, aquest entorn idíl·lic es va trencar sobtadament quan una parella es va parar a llegir un rètol informatiu i va exclamar-se, exaltada, “y sólo en catalán! Quién quieren que lo lea!” La veritat és que semblaven molt i molt enfadats, que a diferència de la resta de visitants europeus que hi havien passat al llarg de tota aquella estona no havien entès els pictogrames explicatius que acompanyaven la llegenda en la llengua del país, i sobretot, pobres!, no van poder gaudir gens del paisatge...

Si no fos perquè la frase que van exclamar no era de collita pròpia, sinó que l’hem sentida i l’hem llegida en entorns mediàtics ben interessats, m’hauria sabut greu per aquells xicots que havien ensopegat amb alguna cosa que els havia perjudicat, però com que es van limitar a repetir allò que els havien ficat al cap simplement vaig pensar el mateix que penso constantment: per la salut (mental i física) i per la normalitat (social) de tothom, només ens queda el camí de la independència.

Aquesta anècdota estava molt en consonància, per exemple, amb les declaracions d’Emilio Cuatrecasas, president d’una tal “Barcelona Global”, que va deixar anar sense ruboritzar-se ni apel·lar a la memòria de Joseantonio que el català és un problema per atraure talent a Barcelona. No sé per què, però quan ho vaig llegir vaig pensar en aquells que afirmen sense manies: Itàlia està molt bé, llàstima que està plena d’italians...

Casualment, aquestes estampes van coincidir amb el temps amb una altra que es va produir a Madrid, però que vaig llegir a Calella: resulta que un cop que els diputats del PSC a Madrid havien decidit votar diferent que la resta del grup del PSOE, van i s’equivoquen! I després demanen disculpes perquè havien votat, com la resta del PSOE, a favor del corredor ferroviari central... Una anècdota que només va estar a l’alçada de les declaracions de Pere Navarro tot afirmant que el Concert econòmic estava obsolet, que el futur era l’Europa federal... I es va quedar tan ample!

Suposo que encara s’imaginen que hi ha algú que se’ls crueu, no?

Per cert que, parlant d’inversions ferroviàries, també vaig llegir aquests dies que el BNG ha trencat les relacions amb CiU perquè la federació s’ha mostrat contrària a les inversions de l’AVE de Madrid a A Coruña...

Com deia més amunt, cada cop és més evident que per la salut mental i física de tots plegats només hi ha el camí de la independència.

Per acabar, un apunt d’avui mateix: s’ha mort don Gregorio Peces Barba, pare de la Constitución. He celebrat que en els telenotícies de TV3 s’acompanyés la notícia amb les imatges de les últimes declaracions de don Gregorio, que em van fer escriure aquesta entrada el 29 d’octubre de l’any passat. Sort que “la xarxa” en dóna testimoni:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada