dimecres, 4 de juliol de 2012

La carpeta de l'oncle


Hi ha feines que t’han comportat molts esforços i no saps ben bé per què però n’estàs satisfet i penses: “Ha valgut la pena!”


Quantes vegades no hem patit pel “malaguanyat esforç”, perquè quan acabes la feina que t’ha costat tant penses: “i què?” Si sempre poguéssim tenir aquella sensació, si abans de començar-la ja tinguéssim sempre clar que hauria valgut la pena seríem més feliços, estaríem més satisfets.

Això em va passar quan, ja abans de començar la feina, em vaig adonar que valdria la pena: tot va començar perquè en Quim Pagès tenia molt d’interès que la Lu i jo anéssim a Tortellà. Hi vivia en Josep Roura, el nebot d’en Joan Roura-Parella, i conservava uns papers de l’oncle que guardava des de feia dècades.

Només d’arribar-hi, ja vam observar la idolatria que en aquella família servava la memòria d’en Joan Roura-Parella. De sobte, va baixar en Josep amb una carpeta prou voluminosa per adonar-nos que, efectivament, allà hi havia molts papers. Bé, de fet, tot eren cartes que havia rebut en Joan Roura des del seu exili. I, només d’interpretar algunes de les signatures, ja em va interessar enormement. Com deia més amunt: la feina valdria la pena.

El cas és que, entre una cosa i l’altra, va costar trobar temps per posar-nos-hi; però finalment ho vam aconseguir i vam donar el text per bo: un tast exquisit del recorregut de Joan Roura-Parella al llarg de tot el seu exili vist a través de les cartes que corresponsals distingits de tot el món li enviaven.

En Conrad Vilanou i en Mon Marquès hi van posar la part erudita, nosaltres hi vam subratllar la part “literària”.

El resultat? Només de veure, el dia de la presentació a Tortellà, l’emoció que emplenava el nebot, en Josep, podíem dir clarament que havia valgut la pena. Llegiu-lo, i veureu fins a quin punt l’oblit de la història, l’exili, ens han arribat a empobrir, perquè hi descobrireu tot un personatge, en Joan Roura-Parella, de Tortellà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada