I després diran que “els polítics” no
ens mereixem la fama...
M’ha vingut al cap la reflexió
seguint les intervencions d’avui al Parlament de Catalunya. La senyora Alícia
Alegret feia una interpel·lació al Govern sobre l’aeroport de Reus sobre què
pensa fer el Govern perquè l’aeroport no estigui tancat durant l’hivern i
potenciar la seva activitat. Ho ha fet llegint íntegrament la seva intervenció;
amb una bona dicció, tot sigui dit, i amb un lleuger aire Sánchez-Camacho.
El conseller Recoder li ha contestat
molt correctament que des del Govern lamenten la situació i que s’hi han dedicat
tots els esforços possibles. Ara: l’aeroport de Reus és gestionat, com tots els
altres aeroports de l’Estat per AENA, i poca cosa (o res) hi té a dir la
Generalitat de Catalunya. Recoder ha insistit que el seu model, com el de la
resta de l’Europa occidental, és que cada aeroport tingui una gestió
individualitzada que faciliti la competència entre instal·lacions.
La senyora Alegret, diputada del PPC
i alhora primera Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Reus en coalició amb CiU,
ha tornat a pujar a la tribuna per fer la rèplica a la intervenció del
conseller i, és clar, com que ha tornat a llegir íntegrament la rèplica, tot
allò que ha dit la diputada del PP no tenia res a veure amb la resposta que li
havia fet el conseller Recoder. Alegret ha mantingut el seu discurs de: “senyor
conseller, no ens parli d’una AENA catalana”, ni de “titularitats”, ni de
problemes de finançament... “Què pensa fer per dinamitzar l’aeroport de Reus!”
Sort que és sòcia de govern amb CiU a Reus, i a l’ombra a Catalunya!
Jo ja no sé si és cinisme o és
ignorància! Els mateixos que escanyen econòmicament Catalunya, que impugnen l’Estatut perquè,
entre altres coses, no volen descentralitzar la gestió dels aeroports; és a
dir: els màxims responsables de la situació, són els que exigeixen que la
Generalitat hi faci alguna cosa... I en Lluís Recoder mossegant-se la
llengua...
Tot seguit hem passat a una altra
paradoxa: la interpel·lació del grup de CiU al Govern ha servit perquè ens ha
recordat aquelles situacions tan il·lògiques que no s’haurien de produir mai:
un altre cop, després que tots els grups polítics catalans estiguessin d’acord,
a Catalunya, a exigir la territorialització de la distribució del 0.7% de l’IRPF
per a activitats socials (un altre espoli: els catalans som els que més
contribuïm i, en canvi, només rebem la meitat del que hi apliquem; o sigui: la
resta de comunitats no hi dedica tant com Catalunya i, en canvi, l’Estat els
distribueix els diners dels catalans) el PSC torna a canviar quan arriba al
parlament espanyol i, diluït en el PSOE, canvia el vot i demana repartir “solidàriament”
aquesta aportació voluntària...
I, mentrestant, anem marejant la
perdiu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada