El català a la Catalunya independent

Després de l’article de l’Eduard Voltas a l’Ara, hi ha hagut alguns posicionaments sobre l’hipotètic paper de les llengües en una Catalunya independent. Ni que sigui com a filòleg, també em ve de gust dir-hi la meva.

Els catalans tenim la rara habilitat de fer “allò que no toca” quan no toca. Entre els que renuncien a la victòria abans de jugar el partit, amb l’excusa de no generar frustracions en el cas que fracasséssim, i els que es plantegen debats eixorcs abans d’hora, que ens fan perdre el temps i l’oremus, fa ja molts segles que el país no avança.

Plantejar com ha de ser la Catalunya independent quan encara estem lluitant per fer-la possible, em recorda el terrible fracàs que van suposar pel país els Fets de Maig: escopetades pels carrers de Barcelona vessant sang per quina mena de revolució volíem, mentre perdíem la guerra al front.

No n’hem après: seguim perdent el temps en qüestions que haurem de tractar quan toqui, però que ara no són prioritàries. Més aviat, ens desvien del camí, ens generen divisions o debats que distorsionen la marxa. Ja les farem quan siguem al cap del carrer, com també haurem de plantejar-nos com serà el parlament, quin sistema electoral triarem, quin paper hi jugarà el president, quina relació establirem amb els països del nostre entorn, etc.

Sense voler evitar el debat, però, deixeu-me que plantegi dos principis sobre la llengua:

1)    Una Catalunya independent ha d’assegurar la pervivència de la llengua pròpia del país, ha de permetre viure en català. Ara: d’altra banda, suposo que en ple segle XXI a ningú no se li passa pel cap defensar la imatge de l’anacoreta català monolingüe (és curiós, però ara mateix que acabo d’escriure això amb total convicció no tindria tan clara l’afirmació que he fet si, per comptes de català, hi poso castellà...; em penso que som una societat molt més avançada, en aquest sentit).

2)    En una Catalunya independent, tothom s’hi ha de sentir a gust, tothom ha de veure garantits els seus drets. En una Catalunya independent no hi sobra ningú (i no ens hem de cansar de manifestar-ho ni de defensar-ho); el projecte, evidentment, ha de ser integrador i obert al món.

A partir d’aquí, ja en parlarem quan sigui el moment. Ara convé que parlem de com hi arribarem i que ens hi posem a treballar. De totes maneres, pensem que la catalana no és una societat singular en aquest món que ens ha tocat de viure: tenim exemples molt propers que ens poden assenyalar el camí. Per exemple, la independència d’Irlanda no va suposar la recuperació del gaèlic; en el seu cas, van optar per una proposta en favor del bilingüisme i l’anglès va anar guanyant terreny progressivament.

D’altra banda, també hem de tenir present la possible incorporació a la futura Catalunya independent dels territoris de la Catalunya del Nord i, per tant, quin paper hauríem de reservar al francès. No cal dir, doncs, que el tema és prou complex i que s’hi haurà de treballar a fons. Però ara el debat és avançar tots junts cap a la independència, el subjecte ja l’acordarem quan l’haurem de conformar. No comencem la casa per la teulada!