dimarts, 16 d’agost de 2011

Dones d'Esquerra


Ja ho he explicat altres vegades, però convé que no ens cansem de repetir-ho: no ens podem permetre el luxe d’oblidar el passat; qualsevol intent de recuperar la nostra memòria històrica és lloable, perquè ens enforteix, perquè fonamenta arguments en què continuar basant la nostra lluita.


En l’estudi Les dones d’Esquerra. 1939-1979, l’Elena Masó ens recupera breus biografies d’una trentena de dones que van dedicar la seva vida a la lluita per uns ideals. No hi falten les garrotxines Maria Dolors Tresserres i l’encara activa i amb molta empenta Margarida Colldecarrera, i per molts anys!

En aquestes ratlles només vull recollir alguna cita de l’estudi de l’Elena Masó que m’ha semblat especialment rellevant. Començo amb un record del que va significar la guerra i la persecució franquista per a la gent d’ERC i, per extensió, per a tot el país:

“Amb la derrota de la República als camps de batalla molts dels 70.000 militants d’Esquerra han mort al front, s’exilien, són empresonats o executats. En un clima generalitzat de represàlies, la gent vinculada a Esquerra va ésser especialment perseguida. En primer lloc perquè havia estat la força política hegemònica, en segon lloc, perquè representava l’anhel de les classes mitjanes i populars per aconseguir l’ideal d’un país més pròsper, just i lliure.”

Amb el franquisme, la situació de la dona pateix un retrocés respecte als avenços obtinguts en els pocs anys de vida republicana:

“Les dones tornaven a ser considerades éssers inferiors a qui calia tutelar en tot moment.

El matrimoni es va tornar a convertir en una presó: les dones podien ésser condemnades per adulteri o per “abandono del hogar”, cosa que no passava amb els seus esposos. La violència domèstica no era considerada com a tal sinó com a “crimen pasional” que moltes vegades es presentava com una reacció a una provocació femenina.”

Quaranta anys de dictadura no s’esborren així com així, però després de molts anys de democràcia ja hauríem d’haver pogut començar a canviar. Les reticències a anul·lar les sentències del franquisme o a retornar els papers robats de Salamanca no en són més que un exemple.

“Hem passat quaranta anys de por i encara hi ha persones que no se l’han treta de sobre. El silenci va caure sobre la nostra lluita.”

Per això cal que seguim lluitant per recuperar la memòria de tota aquesta gent i per obtenir l’anul·lació legal de totes les sentències aprovades per un règim dictatorial, com de fet passa a qualsevol part del món civilitzat:

“La derrota a la guerra havia comportat l’exili de milers de militants d’Esquerra i de la pràctica totalitat de la seva direcció política. L’únic diputat d’Esquerra que no va marxar, Josep Fàbrega, de Palamós, fou detingut, jutjat i afusellat pel règim franquista. Com també ho foren prop de quaranta alcaldes i més de set-cents militants, del partit hegemònic de la Catalunya republicana.”, com afirmen Josep M. Solé i Sabaté i Oriol Dueñas en el seu estudi El Franquisme contra Esquerra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada