Víctor Balaguer

L’altre dia parlava de símbols, banderes i altres draps... Resulta que, als catalans no ens calen, perquè els símbols, les banderes, els referents..., ens són ancestrals, pesi a qui pesi.

Llegint la biografia de Miquel Badia, a banda de constatar que això de la divisió del catalanisme és un mal endèmic, també he subratllat la idea que els referents populars dels catalans ens vénen d’antany, però n’hi ha que treballen tant com poden perquè es vagin perdent. Badia recorda uns versos que atribueix a Joan Maragall, però que en realitat són de Víctor Balaguer.

Balaguer és potser l’exemple més definitiu que desvirtua la idea que el catalanisme del segle XIX bàsicament era un moviment conservador. Com que l’any vinent es compliran 150 anys de la publicació del poema de Balaguer i com que, a diferència del record d’en Miquel Badia, sembla ser bastant oblidat, em va bé de recordar-lo en aquesta entrada. Més que res perquè advocats de la renúncia, com Branchadell & Co, no ho tinguin tan fàcil...

ELS QUATRE PALS DE SANG
 

Jo tenia en la muntanya
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.

En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.

Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»

Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.

Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.

La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»

I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;

si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;

si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.

Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!