Llegint la biografia de l’Andreu Dameson que publica la Fundació Josep Irla, m’ha tornat a venir la idea del desastre social que va arribar a comportar la dictadura: unes víctimes (morts, empresonats, exiliats...) o unes altres (l’anomenat ”exili interior”) no van poder desenvolupar les seves activitats amb normalitat.
La societat catalana, que apuntava a un progrés enorme durant el primer terç del segle XX, va perdre gairebé tots els seus actius, va veure frenada la seva evolució, va haver de tornar-se a recloure (com després de la revolta dels segadors, al segle XVII, com després de la guerra de Successió, al segle XVIII, com després de...), de tornar-se a tancar Catalunya endins, sobrevivint miraculosament malgrat els intents infructuosos de genocidi cultural, de manera que tot aquell esplendor que es presagiava va caure en un pou sense fons.
Ara, en aquests inicis tèrbols de segle XXI en què socialment hem recuperat una certa normalitat, tornem a tenir un futur ple d’esperances i ens podem permetre el luxe de mirar cap enrere i de veure quants llençols es van perdre pel camí. En bona part, la Fundació Irla fa aquesta tasta de recuperar personatges que haurien de ser un referent constant en la nostra imatgeria col·lectiva, però que el silenci de la dictadura i de l’exili els ha anat esborrant.
Els dibuixos d’Andreu Dameson, un altre independentista proper a ERC que va acabar exiliant-se a l’Argentina, no es poden perdre. Ni l’excel·lent caricatura de l’Avi, ni, per exemple, aquesta tan sinistra d’Adolf Hitler, en un primerenc 1934. Què signifiquen l’un i l’altre queda perfectament retratat en poder-los confrontar d’aquesta manera:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada