El nou desafiament

En l’última entrada vaig intentar explicar, amb un símil històric, la posició absurda que de vegades ha seguit el poble català al llarg de la història, entestant-nos a demostrar en camp advers qui sap quins mèrits tenim o deixem de tenir.

 

És evident que aquesta posició acaba generant topades que no són gens bones. El cas dels duels esportius Barça-Madrid en són un clar exemple perquè ho són tot menys esportius. Però trobarem tants exemples com vulguem.

Aquests dies, ho ha exemplificat a la Universitat Catalana d’Estiu l’expresident Pujol amb la metàfora del xoc de trens. Malament rai si el destí d’uns pobles s’ha de resoldre mitjançant un xoc de trens. Com deia en Pep: “Vigilem, que algú acabarà prenent mal!”

Aquestes referències m’han recordat el darrer assaig d’un entès en la matèria com l’Antoni Batista, Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa. No em va acabar de fer el pes perquè recreava el tòpic de la Catalunya societat d’acollida, acomodatícia, enfront de l’Euskadi a la defensiva, que rebutja els canvis. Penso que no és ni una cosa ni l’altra; no es tracta ni de concavitat ni de convexitat.

Com a nacions, cal que defensem la nostra posició, la voluntat de ser, amb fermesa i convicció, intentant convèncer l’altre o exigint que “partir peres” és la millor solució per a tots. Mentrestant, si no prenem mesures coherents, podem prendre mal.En l’última entrada vaig intentar explicar, amb un símil històric, la posició absurda que de vegades ha seguit el poble català al llarg de la història, entestant-nos a demostrar en camp advers qui sap quins mèrits tenim o deixem de tenir.

És evident que aquesta posició acaba generant topades que no són gens bones. El cas dels duels esportius Barça-Madrid en són un clar exemple perquè ho són tot menys esportius. Però trobarem tants exemples com vulguem.

Aquests dies, ho ha exemplificat a la Universitat Catalana d’Estiu l’expresident Pujol amb la metàfora del xoc de trens. Malament rai si el destí d’uns pobles s’ha de resoldre mitjançant un xoc de trens. Com deia en Pep: “Vigilem, que algú acabarà prenent mal!”

Aquestes referències m’han recordat el darrer assaig d’un entès en la matèria com l’Antoni Batista, Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa. No em va acabar de fer el pes perquè recreava el tòpic de la Catalunya societat d’acollida, acomodatícia, enfront de l’Euskadi a la defensiva, que rebutja els canvis. Penso que no és ni una cosa ni l’altra; no es tracta ni de concavitat ni de convexitat.

Com a nacions, cal que defensem la nostra posició, la voluntat de ser, amb fermesa i convicció, intentant convèncer l’altre o exigint que “partir peres” és la millor solució per a tots. Mentrestant, si no prenem mesures coherents, podem prendre mal.