dilluns, 22 d’agost de 2011

El desafiament de Bordeus al segle XXI


Diuen les cròniques més llegendàries que Carles d’Anjou i Pere el Gran van pactar solucionar les seves desavinences amb un combat personal acompanyats dels seus cent millors cavallers. Com que volien un jutge “imparcial”, se’n van anar a trobar el rei d’Anglaterra. És clar que això volia dir que el rei dels catalans havia de travessar sense protecció bona part dels dominis del rei de França.


Diuen els cronistes que Pere el Gran, amic d’heroïcitats llegendàries, es va disfressar de majordom i es va presentar d’incògnit a Bordeus davant el senescal del rei d’Anglaterra.

Evidentment, Carles d’Anjou no hi era, encara que algunes cròniques l’hi situen tramant un parany amb el rei de França i d’acord amb el rei d’Anglaterra per poder vèncer el comte de Barcelona.

Aquesta història m’ha vingut al cap arran de les darreres experiències que hem viscut en els duels èpics entre el Barça i el Madrid d’aquest any (amb algun tripijoc infantil inclòs, que hauria fet enfurir el gran Pere, per ridícul i impropi...).

Els catalans ens seguim entestant a voler batre’ns en duel, esportivament, travessant camp enemic, amb tothom en contra i amb un jutge molt hipotèticament imparcial.

I potser no caldria. El segle XXI no és un temps per a heroïcitats èpiques. Amb la premsa manipulada, amb l’entorn mediàtic, econòmic i polític que ens vol perdedors, amb tot el món retut al nostre joc, però amb tot l’Estat en contra, no és moment per desafiaments de Bordeus moderns.

Ho deia en Xavi després de l’últim partit: “lamentable”. Ho deia en Piqué: “S’estan carregant el futbol espanyol. Després que no diguin, com sempre, que els catalans en tenim la culpa.” Vist tot el que va passar, l’atac mediàtic al rival que no sap perdre, que agredeix violentament, que arriba a fer el ridícul infantil, hauria de ser furibund a tot Espanya. I no és així: els catalans ens hem de tornar a defensar com si fóssim criminals perquè sempre hem de travessar terreny enemic.

I mira que ho tindríem fàcil!

Un amic molt bon amic em deia un dia: “I amb qui jugaríeu la lliga si fóssiu independents?” A la qual simplicitat, un altre molt bon amic responia sorneguer: “Potser seria la manera que el Madrid pogués guanyar-ne alguna!”

I el cas és que no és qüestió de guanyar o de perdre, sinó de dignitat. És evident que en els enfrontaments Barcelona-Madrid hi ha subjacent un conflicte nacional que només genera antiesportivitat i que només es podrà superar (i així finalment ens podrem limitar a parlar de futbol) quan la nostra situació nacional es normalitzi. Fins que Catalunya no sigui independent, l’odi, l’agressivitat, l’heroisme, dominaran el que hauria de ser un simple partit de futbol. I potser serà la manera que el Madrid torni a ser un club “senyor” i que l’esport espanyol es dignifiqui, més enllà de victòries o de derrotes.

Amb una Catalunya independent, Barcelona i Madrid podran limitar-se a jugar a futbol, a extreure el millor que té l’esport. Mentrestant, cada cop que s’enfrontin repetirem “el desafiament de Bordeus”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada