Potser algú s’havia pensat que això era bufar i fer ampolles, però és evident que la realitat no és així. La independència d’un país és un fet prou transcendental, prou important i decisiu perquè no pugui ser qüestió de dos dies.
L’èxit de les consultes sobre la independència no són més que l’inici del final d’un camí (un inici sòlid, un inici simbòlicament destacat, això sí) que ens ha de portar a la llibertat.
Veure tant i tants polítics de tan diferents partits exercir el seu dret democràtic de participar en una consulta popular i, majoritàriament, votant sí a la independència, no és un fenomen per menystenir. Potser abans d’Arenys no ho hauríem ni somniat.
Veure reaccionar la caverna amb tics del tot antidemocràtics, no ens ha de produir cap més efecte que el d’estar a l’aguait i mantenir-nos en la nostra fermança. Recordar que no ens ho posaran fàcil, que l’Estat espanyol té múltiples mecanismes per estroncar-nos el camí, que les complicitats a l’exterior només seran tèbies fins que no arribi el moment decisiu.
A partir d’ara ja no valdran mitges tintes, ja no valdrà allò de... “jo no crec en les fronteres, jo sóc ciutadà del món, jo...” L’actual crisi econòmica ha servit sobretot perquè tothom s’adoni de la importància de les fronteres i de qui té la clau de la caixa. Si vols poder decidir sobre com s’ha de gestionar la caixa, has de tenir-ne la clau ben a prop!
Sí: però després del 10A arriba l’11A i els que vindran. I hem de continuar treballant perquè el camí no s’aturi, per anar superant aquestes etapes decisives; des del respecte, però sobretot des de la democràcia. Aquest és el camí. És clar que en el moment definitiu caldrà un cop de força, una declaració unilateral d’independència, però només la podrem defensar si les urnes ens han legitimitat.
No podran estroncar la voluntat d’un poble. De moment, felicitar al prop del milió de catalans que han volgut exercir la seva llibertat; però hem de ser molts més, serem molts més!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada