Maragall, "temps de paraules"

L’”Abril, temps de paraules” de l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot ha tingut la bona pensada de dedicar el Sant Jordi d’enguany a la commemoració de l’Any Maragall: cent anys de la fi del Modernisme, que tantes pàgines heroiques va donar a la cultura del nostre país. On seríem sense Gaudí, el cau Ferrat, les Aigües encantades, els Llimona, el Palau!

Dimecres em podia estrenar amb una xerrada sobre la relació de Maragall amb Espanya a càrrec del catedràtic de la Universitat de Barcelona, Adolfo Sotelo.

Sempre m’ha fet gràcia que polítics espanyols citessin els primers versos de l’Oda a Espanya: “Escolta, Espanya, / la veu d’un fill / que et parla en llengua / no castellana.” Com si fos un prec d’un català per fer escoltar la seva veu a Espanya i, per tant, afirmar-se com a espanyol; i, en canvi, no citessin el vers final del poema: “Adéu, Espanya!”, que denota la impotència de la veu poètica “clamant en el desert”. A l’altre costat del fil telefònic, no s`hi posa ningú...

I és que Maragall és un exemple del que ha passat en aquest país en aquests últims cent anys: Catalunya s’ha espremut per intentar que Espanya entengués el concepte d’inclusió i de diversitat, i a l’altre costat no s’hi ha posat mai ningú!

La veritat és que Adolfo Sotelo ha estat molt honest: ha explicat els clams de vençut, dramàtics, de Maragall i ha subratllat els moments de màxim distanciament, com que a l’altra banda de l’Ebre no hi ha ningú, la “nova Espanya” és només una utopia: “Adéu, Espanya”.

Evidentment, Maragall no era un independentista com ho entenem avui en dia. Però tampoc no era un espanyolista. Hem d’anar molt amb compte a l’hora de relacionar moments passats amb conceptes contemporanis. El món canvia i no podem simplificar amb etiquetes que, en el fons, no volen dir res (ho he escrit amb més detall en referència a la meva especialitat, l’obra de J. V. Foix).

Per això, tot i reconeixent l’honestedat en l’anàlisi d’Adolfo Sotelo, em va sorprendre que, en les preguntes posteriors a la seva lectura, es despengés afirmant que, actualment, la posició més propera a la de Joan Maragall seria la del PSC.

Primer, vaig trobar una falta de rigor massa gran per a un estudiós com ell (com he dit abans, no podem comparar allò que passava fa cent anys amb la realitat actual) i, segon: flac favor li va fer el bo de l’Adolfo Sotelo identificant la ideologia maragalliana amb el PSC actual (i m’imagino que ell pensava tot el contrari, per allò de l’immobilisme i de la incapacitat d’adaptar-se a la realitat fluctuant dels temps moderns), perquè és evident que una ideologia que pretén estavellar-se, cent anys després d’intentar-ho, en la mateixa paret, no té cap futur.

El poc públic assistent (malauradament) ho va entendre ben ràpid: si cent anys després encara estem igual, potser ha arribat l’hora de fer un pas endavant, no?