dijous, 21 d’abril de 2011

Miquel Pairolí al cicle de l'ICCO sobre Maragall

Ahir dimarts vaig fer la presentació del ponent de la nova xerrada de l’”Abril, temps de paraules” que organitza l’ICCO.


Miquel Pairolí és un dels periodistes més rellevants del diari El Punt i, per tant, un personatge prou conegut a les nostres comarques. El que potser no és tan conegut és que és autor d’una gran quantitat de llibres de temàtiques i gèneres ben diversos.

L’any passat va publicar, per l’octubre, un dietari titulat precisament Octubre; però a mi m’interessa especialment remarcar les seves dues últimes novel·les: El manuscrit de Virgili i Cera, que destaquen per un estil i un llenguatge ben ric i per uns arguments prou enigmàtics que t’atrauen i t’endinsen en un món literari curiós i sofisticat.

Un gran novel·lista que, com la majoria de grans novel·listes, es pren el seu temps per polir la pròxima novel·la. Ara ja fa tres anys de la publicació de Cera i no sabem quants anys més haurem d’esperar per tornar a gaudir de la pròxima.

En la seva xerrada, Pairolí analitzava els articles periodístics de Joan Maragall com a reflex de la societat del canvi de segle. Del XIX al XX, evidentment. Tot i que, com va subratllar al final, aquest tombant de segle de fa cent anys manté unes característiques semblants al tombant de segle que hem viscut aquests anys.

Maragall també s’entestava a fer entendre als espanyols que l’Espanya futura havia de ser una Espanya plural, que donés cabuda a les diverses nacions que la configuraven...

Cent anys després, n’hi ha que encara segueixen igual, intentant l’impossible. Maragall, mesell i intel·ligent, amb cent anys picant contra una paret infranquejable n’hauria tingut prou i de sobres per entendre que només hi ha una solució. Al president Pujol, no li han calgut cent anys per veure-ho!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada