Joan B. Culla: anem sumant!

Doncs, sí: un efectiu més per a la causa de la independència del nostre país.

Avui, en el marc de les jornades sobre la història de la transició democràtica que han organitzat la FES i el PEHOC, Joan B. Culla ha centrat la seva conferència en la situació de l’Espanya de les autonomies i en l’encaix de Catalunya amb Espanya.

Que Culla tenia una visió nacionalista del país ja era sobradament conegut, però que hagi manifestat que l’única opció per a Catalunya és la independència, que la transició democràtica i l’Espanya de les autonomies no ha estat més que una fal·làcia, això és més nou. Benvingut a la causa!

Com Culla, cada dia en som més! I avui, en un dia excepcionalment capicua, quan la ministra d’Hisenda, Elena Salgado, ens ha aconsellat als catalans que paguem més impostos per solucionar els nostres problemes de finançament, encara ho tenim més fàcil perquè el sentiment independentista no pari de créixer.

(Obro un parèntesi perquè no em puc estar de comentar el cinisme de la ministra: com pot demanar a uns ciutadans que estem pagant els serveis que reben totes les comunitats deficitàries, que estem pagant 22.000 milions d’euros a Espanya sense rebre’n compensació, com pot demanar a uns ciutadans que ja estem pagant uns impostos que d’altres comunitats autònomes no paguen que encara ens apugin més els impostos perquè nosaltres puguem seguir tenint els serveis públics que els altres poden tenir gràcies als calés que els estem pagant? Si no fos una aberració, si no tingués cap explicació, encara ens podria sorprendre. Però no ens sorprèn, perquè Espanya és així: només ens vol els catalans per pagar. Solució?: que els catalans paguem encara més! De què es queixen aquests catalans? Són uns insolidaris!)

Doncs, com deia, Culla ha fet allò que als historiadors els costa de fer: s’ha mullat en defensa de la independència del país.

I, com Culla, molts més. Em queda, però, una recança: els catalans que acaben assumint la independència com a única solució ho fan com ho faria l’apòstata, ho fan demanant disculpes per haver marxat del camí correcte, ho fan afirmant que ells no en tenien la intenció, que ells voldrien ser oberts i solidaris, però que els hi obliguen... Ho diuen amb la boca petita, capcots...

I no hauria de ser així!: la independència és un camí tan honorable com qualsevol altre, la independència és perfectament defensable i cal fer-ho amb el cap ben alt. El que no és defensable és la tirania, l’extorsió, la discriminació, el jou impositiu, la sabata que prem el coll del vençut...

Onejar la bandera de la llibertat és la joia més gran que pot mostrar un país. Enarborem-la, doncs, amb orgull.