dimecres, 23 de febrer de 2011

Joan Margarit a Olot

En la sèrie de conferències del cicle “Les veus de la societat” que organitza la FES, avui tocava un dels poetes contemporanis més importants, Joan Margarit. Tot un luxe per a un tebi vespre de divendres...


Després d’una exquisida presentació de la Rosa Torrent, en Margarit deu haver quedat una mica “tocat” perquè no ha fet gens d’honor a la idea que és una persona distant i freda. Ben al contrari, des del primer moment s’ha acostat al públic i ens ha regalat un recital esplèndid, selecció d’alguns dels seus millors poemes, que ens ha deixat completament bocabadats des del primer vers.

Els poemes de Margarit són durs i clars, fets amb aquells maons sòlids que fàcilment ens arriben a copejar en el moll de l’os del nostre esperit més personal. Margarit és intens quan parla dels temes més universals, però especialment ho és quan s’acosta a la mort, tan propera...

Entre l’universal i el particular, m’ha recordat amb intensitat aquest poema en què els infants morts a l’Holocaust són la seva filla morta, són tots els infants del món... Dir-ho millor, ens seria ben difícil!


MUSEU DE L'HOLOCAUST, JERUSALEM

Vaig entrar dins la fosca dessota la gran volta
on totes les llumetes dels nens morts
tremolaven igual que un cel de nit.
Una veu recitava, interminable,
la llista dels seus noms, una pregària
tan trista com cap Déu no ha escoltat mai.
Vaig pensar en la Joana. Els nens morts
són sempre dins la mateixa fosca
on els records són llums i els llums són llàgrimes.
Sóc massa vell per no plorar per tots.
He bastit edificis com vagons
amb esquelets de ferro. Grans vagons
que un dia tornaran a arrossegar
la gent cap a un final que ja imaginen.
Perquè tothom ha vist la veritat,
només un llampurneig a un bassal d'aigües brutes.
La sala dels nens morts és dintre meu.
Sóc massa vell per no plorar per tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada