Potser no en fem gaire cas, però cal tenir present que les grans revolucions, les revoltes que han canviat el destí del món, tenen el seu origen en algun element econòmic: el preu del pa, els aranzels, les taxes abusives, les càrregues per mantenir un exèrcit... A la Catalunya del segle XXI hi som ben a prop.
Sempre he pensat (no cal ser gaire espavilat...) que les taxes i els impostos són importants per garantir la cohesió social: quan una comunitat vol uns determinats serveis comuns, s’han de pagar; quan la societat té unes necessitats determinades, s’ha de mirar de cobrir-les, s’han de pagar i és lògic que els que en tenen més contribueixin en major mesura.
Però tot té un límit.
De fet, perquè el sistema funcioni, és imprescindible que sigui fruit d’un acord, no d’una imposició. En cas contrari, el terme adequat és “colonialisme” o “explotació”; i aquesta situació sabem que sempre arriba a la seva fi, d’una manera o d’una altra.
El cas dels catalans és especialment singular: paguem, des de fa molts anys, gairebé un 10% del nostre PIB a les altres comunitats autònomes espanyoles. Més de 20.000 milions d’euros. Més de 10.000 euros a l’any per família.
La teoria es fonamenta en el fet que els catalans som més rics i, per tant, hem de contribuir al benestar dels més pobres.
D’acord! La paradoxa és (i no crec que es doni en gaires països democràtics del món!) que, un cop abonats els impostos, els catalans acabem sent més pobres que altres comunitats a qui hem aplicat els nostres impostos perquè, en teoria, no en feien prou amb els seus.
O sigui: jo sóc més ric que tu, però després de repartir els impostos resulta que tu tens més calés que jo.
I per a què necessitem aquests impostos? Per donar serveis als ciutadans. Ara ens diuen que Catalunya té un dèficit molt gran. Tan gran que alguns diaris europeus han estès la idea (induïts?) que el dèficit general espanyol prové de les comunitats autònomes. Una idea tan absurda que no té en compte que el dèficit de Catalunya s’eixugaria en menys d’un any si gestionéssim tots els nostres impostos (com Euskadi o Navarra), si no haguéssim de regalar el 10% del nostre PIB a Espanya!
I, encara, hem d’aguantar la ministra espanyola d’economia, Elena Salgado, dient que si els catalans tenen dèficit pels seus serveis, haurien d’apujar impostos, haurien de pagar més, per no perjudicar les finances espanyoles.
Tot just avui acabo de llegir una notícia: de tots és conegut que els estats federals alemanys van obtenir del seu tribunal constitucional el criteri que cap estat no pot contribuir més del seu 4% del PIB a les finances federals. La solidaritat interterritorial s’ha de limitar a aquest criteri perquè la contribució dels estats rics al finançament dels pobres és perquè aquests progressin, no perquè se n’aprofitin i prou.
Màxim, doncs, un 4%! (els catalans fa anys que paguem un 10% i, la ministra d’economia, encara gosa demanar que els catalans paguem més pels nostres serveis –un cop hem pagat els serveis de tot Espanya!- D’això, jo en dic colonialisme).
Doncs bé: finalment, malgrat aquest topall, els estats alemanys més rics n’estan fins al capdamunt de la seva “solidaritat interterritorial” i Baden-Württenberg, Baviera i Hesse han demanat que aquest límit del 4% es redueixi encara més.
A Catalunya, seguim pagant un 10% a Espanya, la ministra ens diu que paguem més per tenir els nostres serveis, i hem d’anar a pidolar a Madrid si ens garanteixen no sé quines inversions...
Fins quan?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada