Pròxima estació: independència!

Me n’he estat al llarg de tota aquesta intensa setmana, però arribats al final ja no hi he pogut més.

Dissabte passat, 10 de juliol, vam viure una jornada històrica: el poble de Catalunya va sortir al carrer, ens vam congregar al passeig de Gràcia de Barcelona per reclamar respecte. Exigim que ens respectin!

A partir d’aquí, és cert: són uns altres els que han de parlar. Però, com ja he escrit anteriorment, a les Espanyes hi ha autisme absolut: “tu n’ets el culpable...”; “i tu més”. Però això no és més que parlar i parlar per veure qui guanyarà les properes eleccions espanyoles.

I, Catalunya, on queda? En no res: aquella regió que crida i crida, però que  no va enlloc.

Doncs bé: ara és l’hora!

És evident que Espanya no entén de diversitats, de visions diferenciades que no siguin les de la unitat pàtria: “España, UNA!” Fa cinquanta anys, en fa cent i fins en fa tres-cents. Res no canvia!

Doncs això: des de fa tres-cents anys (des del 1716, concretament), els espanyols ens impedeixen de decidir el nostre futur. Els catalans només som aquella colònia d’on extrauen fons per pagar les seves despeses. Els americans ja fa més de cent anys que se’n van deslliurar, els catalans encara hi som (els bascos no, aquests són lliures gràcies al concert econòmic!).

Efectivament: el poble català ha dit prou! I els polítics que no ho interpretin correctament rebran les conseqüències en les properes eleccions. Els catalans ja estem farts de pagar i pagar i de no pintar res en aquest estat pseudodemocràtic que es diu Regne d’Espanya.

A partir d’ara, que cadascú segueixi lliurement el seu destí. Pròxima estació: INDEPENDÈNCIA!