10J/2010: reaccions a Espanya

Parlar de reaccions a Espanya és un dir, és ser molt generós.

Tenim el país ple de banderes reivindicatives, centenars de milers de catalans van sortir al carrer amb pancartes, estelades i crits d’independència; el clam, unànime: volem que es respecti la decisió del poble de Catalunya!

Reaccions a Espanya? Nul·les. Però ja era de preveure.

Deixeu-me que intenti esgrimir algunes hipòtesis:

1) Espanya té por. S’adona de la magnitud de la tragèdia i no vol demostrar feblesa. Fa veure que no passa res i minimitza la realitat... 65.000 persones, gosaven a publicar alguns diaris! No hi ha com no tenir sentit del ridícul.

2) A Espanya no els ha arribat el clam dels catalans. No s’adonen que cada cop som més lluny i s’estimen més seguir creient en la grandesa imperial. Ara els dóna peu el triomf del futbol, però és el mateix error que ja van fer els espanyols a finals del segle XIX, amb la seva incapacitat de reacció davant la independència de Cuba i les Filipines. Els polítics no en donen importància i ja hi ha qui crida a un altre boicot als productes catalans (el boicot, evidentment, no inclou els esportistes).

3) A Espanya no els interessa Catalunya. Són conscients que tenen la paella pel mànec (els tancs a les casernes) i pensen que els catalans ja poden anar dient que ells no cediran el més mínim. El PP i el PSOE es limiten a analitzar les circumstàncies de manera estratègica per poder fer més mal a l’adversari i treure’n profit en les properes eleccions. Catalunya només són aquelles quatre províncies d’on treuen els calés per pagar els funcionaris de Madrid.

Tot plegat, bastant previsible.

No em puc estar d’acabar amb un avís per a navegants (per a tots aquells que encara creuen en possibles enteses, per a tots aquells que afirmen que no tots són iguals): on són les declaracions dels demòcrates espanyols, dels grans intel·lectuals progressistes, en defensa dels drets de Catalunya? Jo no n’he sentit cap.

Cada cop som més a prop! Persistim!