Ja fa unes quantes setmanes que tinc oblidada la vena poètica... Per unes coses o per unes altres, he anat publicant blocades que m’han apartat momentàniament de la poesia.
Encara que sembli mentida, aquests dies entre la sentència (“sentència”!) sobre l’Estatut, el debat sobre les hipotètiques respostes, l’arribada de l’estiu i de les vacances, i moltes coses més, no he tingut temps de pensar-hi. Però, quan menys ho esperes, et cau a les mans aquell poema que ho relliga tot.
He llegit un poema de Francesc Pujols que parla de la incertesa i de quina manera la solució se t’apareix quan menys ho esperes.
Curiosament, Francesc Pujols era aquell personatge ple d’enginy que va acabar afirmant “vindrà el dia que els catalans anirem pel món i ho tindrem tot pagat”.
Potser sí que serà veritat, però abans hem d’anar pel món dient que som catalans i que tothom ens hi reconegui. Evidentment, això només passa per la independència de la nostra nació. I més encara vistos els últims esdeveniments.
Aquí va el poema de Pujols:
La font
La font que jo sé
no la trobaríeu:
és al mig del bosc,
al peu d'una alzina.
La font que jo sé
no la trobaríeu:
és al mig del bosc,
al peu d'una alzina.
Si hi passeu a prop,
ella us cridaria;
si no em 'gués cridat,
jo no la sabria.
Anava pel món
de nit i de dia;
allí on 'nava jo,
ben poc ho sabia.
Quan la vaig trobar,
tot jo m'hi delia.
Ella me'n va dir,
ella me'n diria:
–L'anar món enllà
no et darà alegria,
si et quedes aquí,
jo sóc l'aigua viva.
Potser ens ha de cridar una font amagada per confirmar que la solució de tots els nostres neguits és aquí mateix, que no cal donar més voltes al món, que només ens cal defensar allò que som.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada