dijous, 1 de juliol de 2010

Més ofidis: nocturnitat i traïdoria!

Estic convençut que, en el quefer diari de cadascú, tots trobem molts motius per parlar d’aquests meravellosos animalons. No sé ben bé per què, però a mi me’n vénen ganes tot sovint i avui he tornat a no poder reprimir aquesta inclinació que comença a ser obsessiva.


M’ha vingut al cap en relacionar el tradicional modus operandi d’aquests soferts animalons amb uns conceptes jurídics que solen anar aparellats: “nocturnitat” i “traïdoria”.

Ja és un clàssic, però no està de més tenir present que encara avui és un agreujant en una pena si l’actuació que la provoca es fa amb “nocturnitat i traïdoria”.

La nocturnitat ve determinada pel delicte comès en un espai temporal especialment dedicat, de comú acord, al descans. Es tractaria d’un període de temps en què no es poden exercir activitats i, per tant, el delicte trencaria aquesta harmonia, aquest acord.

La traïdoria ve donada per l’actuació d’amagat, de sorpresa, sense que la víctima hagi estat avisada ni tingui oportunitat de defensar-se. De fet, un delicte sense traïdoria no té gaire gràcia, cap ni una...: ja em direu!, prepara’t que et llançaré un pastís de nata a la cara! La traïdoria, si més no, indica enginy, previsió.

Ara mateix m’han passat pel cap dos episodis (històrics, “por supuesto”) que il·lustren prou aquests principis. No deixen de ser dos episodis especialment coneguts perquè han estat cinematografiats a bastament.


L’exemple de nocturnitat que se m’acut és l’episodi dels 300: els perses aprofiten un període religiós que els grecs respecten escrupolosament; l’acord comú és evitar conflictes bèl·lics. Sense respectar la treva dels “festivals olímpics”, doncs, els perses pretenen envair les polis gregues no submises. Un petit grup d’espartans els ofereix una resistència heroica a l’estret pas de les Termòpiles fins que el traïdor (sempre hi ha un traïdor) Efialtes, persona immunda per natura, mostra el pas alternatiu als perses perquè puguin encerclar els valents espartans i destruir-los: no en va quedar cap.


Pel que fa a la traïdoria, no puc deixar de pensar en Pearl Harbor: després de més de dos anys de guerra a Europa, i sense cap declaració de guerra prèvia, la flota nipona bombardeja sense pietat la base americana de Pearl Harbor destruint tot el que troba al seu pas. Els ianquis no són a temps ni d’asseure’s a les bateries antiaèries...

Potser no cal recordar-ho, però la lliçó de tots plegats és que els vencedors de tots dos episodis de nocturnitat i traïdoria (alguna cosa bona ens ha de tenir preparada el destí) van acabar com van acabar.


Com deia aquell: de derrota en derrota fins a la victòria final!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada