Dissabte, lliurament dels premis
Ciutat d’Olot de literatura. És temps de crisi i només donem els premis de
narrativa i de poesia.
Ja fa nou anys que el de poesia està
dedicat a reculls d’haikús... Sempre m’he preguntat com és que l’haikú té l’atractiu
que té i no pas els sonets, les sextines o les seguidilles... Però es veu que s’han
presentat més de cent reculls d’haikús i, per tant, els poetes d’aquest país
desitgen una “llarga vida a l’haikú” i no seré jo qui hi posi pegues...
La sorpresa de la vetllada, però, em
va venir del premi de narrativa Marian Vayreda: en Carles Batlle (quin luxe per
al jurat, al costat de la Mita Casacuberta!) diu les paraules màgiques “and the
winner is...” Esteve Miralles!
Caram! Havíem fet la carrera junts i
ja llavors l’admirava. Més encara quan va treure el número 1 de les oposicions
d’agregat de Batxillerat que vam passar alhora. Li he llegit el poc que ha
publicat per la seva vàlua, l’Esteve no és gaire prolix, que diguem.
Feia anys que no ens vèiem fins que
el lamentable accident d’en David Vilaseca ens va reunir en el senzill però
intens homenatge que li vam oferir els companys de Facultat a l’edifici de la
Universitat de Barcelona. I ara la literatura fa que el pugui retrobar a Olot.
Ja estic desitjant llegir el dietari
amb què ha obtingut el Marian Vayreda, mentrestant us recomano per aquest Sant
Jordi la novel·la que va publicar ja fa una colla d’anys, Núvols com, i, si no la trobeu, benvinguda serà, també com a
homenatge, la novel·la d’en David Vilaseca que va obtenir l’Andròmina del 2007,
L’aprenentatge de la soledat.
Qui diu que no som vius?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada