divendres, 25 de juny de 2010

Pedrolo, encara!


Tal dia com avui, fa vint anys, moria Manuel de Pedrolo. Escriptor maleït. Si no fos pel sobtat encert d’haver escrit el Mecanoscrit del segon origen, un llibre destinat a la lectura adulta que amb facilitat encara ara poden llegir joves adolescents, Pedrolo seria un perfecte desconegut només vint anys després de la seva mort. Amb encert, Jordi Coca va publicar un volum d’entrevistes titulant-lo Pedrolo perillós.


Manuel de Pedrolo forma part d’aquella generació maleïda, que li va tocar obrir-se camí enmig de la sagnant dictadura que assolava el nostre país, després d’haver tastat –en la joventut- les mels de la llibertat. Mai no va ser un panxacontent, un conformista. Mai no va renunciar a les seves idees encara que per a ell, prolífic escriptor, suposés haver de deixar al calaix obres i obres que sota un règim autoritari com el franquista no es podien publicar.

En record de Pedrolo, només em cal citar-ne algunes afirmacions, en aquest cas d’una entrevista que li van fer el 1973 i que posteriorment es va publicar en un recull titulat Si em pregunten, responc.

Entre moltes altres coses, hi diu:

A la pregunta si el seu irreductible monolingüisme l’impedeix ser més conegut, contesta:

“Vist des de Castella, potser és així, però no ho és des de Catalunya. Avui sóc un dels novel·listes més llegits, aquí. És clar, hi ha això del bilingüisme, el qual, encara que només sigui funcional, t’obre algunes portes. En Pla i en Porcel, per exemple, són noms que sonen fora de Catalunya. Per què? Doncs perquè escriuen en un setmanari o als diaris en castellà, encara que el segon faci tota la seva obra de creació exclusivament en català. Sense una activitat periodística paral·lela, a un escriptor català li és difícil d’”entrar” a Castella. De mi et puc dir, per exemple, que «La Vanguardia» ben just si m’esmenta i que «Destino» només molt de lluny en lluny s’ocupa dels meus llibres. I són publicacions d’aquí. Imagina’t com han d’anar les coses per la Meseta.”

Gairebé quaranta anys després, no ens hem mogut ni un mil·límetre!

Pedrolo, és clar, ja argumentava que la literatura catalana era la que havia de ser, i prou!

“De la mateixa manera que tu anomenes literatura castellana només la que s’escriu en castellà. Em sembla una cosa de sentit comú. Hi ha una literatura francesa no escrita en francès, per exemple? Mai no n’he sabut res. Ionesco va néixer a Romania, però no crec pas que allí considerin que pertany a la literatura romanesa; pertany a la francesa, atès que escriu en francès. Com Beckett, que és irlandès. Thomas Mann va haver d’anar-se’n de l’Alemanya nazi i s’instal·là a Nord-amèrica, però va continuar essent un autor alemany, ja que escrivia en aquest idioma; mai no s’ha dit que els nord-americans volguessin incorporar-lo a la seva literatura. L’escriptor no el fa el naixement, ni la residència; el fa la llengua.”


I etcètera. Podrem reivindicar la figura de Manuel de Pedrolo i revisar tota la seva producció? O encara és massa avançat per als temps que corren?

2 comentaris:

  1. Malauradament no sembla desvetlla massa interès, és lamentable.

    ResponElimina
  2. Tot és qüestió de parlar-ne. Si ens hem de refiar de les "efemèrides" oficials, ho tenim clar!

    ResponElimina