He llegit amb interès l’últim llibre
d’en Sánchez Piñol que feia anys que esperava. I m’ha agradat..., però no m’ha
entusiasmat.
És clar que li havia posat el llistó
molt alt, un horitzó d’expectatives difícil d’igualar: m’havia interessat La pell freda, però he de reconèixer que
sóc un fan de Pandora al Congo.
I, és clar, la darrera novel·la d’en
Sánchez Piñol havia de ser extraordinària. I, per mi, no ho és. Després de les
sorprenents novel·les que he citat, després de llegir un Pandora al Congo que constantment et sorprèn, que narrativament és
una peça d’orfebreria, digna del millor prosista contemporani, fer una novel·la
històrica que simplement manté l’interès narratiu m’ha acabat decebent una
mica.
De fet, Victus té el problema que no aporta res de nou al tema; fins i tot,
argumentalment, em va interessar més la trilogia 1714, de l’Alfred Bosch (un altre gran novel·lista de qui pot
presumir el país), perquè incorpora un punt de vista forà que singularitza la
narració.
És clar que Victus és una obra ben travada i que manté la tensió narrativa al
llarg de les seves 600 pàgines, però n’esperàvem més després dels grandiosos
èxits d’en Piñol.
D’altra banda, l’operació de
màrqueting d’anunciar-la com una peça que l’havia d’escriure en castellà feia
que l’haguéssim de rebre amb un interès particular. Després de llegir-la
detingudament, però, no he acabat d’entendre els arguments que donava en
Sánchez Piñol per al canvi de llengua.
Deixeu-me dir, d’entrada, que hi té
tot el dret, evidentment. L’escriptor tria la llengua en què se sent més còmode
per escriure les seves obres, només faltaria! Però si sempre ha escrit en
català hi havia d’haver un motiu important pel canvi de llengua. I no l’hi he
trobat: no em semblen prou arguments un suposat homenatge a l’Antoni de
Villarroel (el general castellà que defensa Barcelona), ni les referències a
Francesc de Castellví (el defensor de Barcelona que n’escriu la crònica en
castellà); més que res perquè a mesura que he llegit el llibre, no només he
anat observant que hi apareixen tot sovint expressions en català en els
diàlegs, sinó que he tingut la sensació que la llengua de fons del text és catalana...
Però és només una sensació, probablement derivada del fet que la majoria de
personatges parlen en català. De fet, seria més justificable que l’original fos
en francès, perquè hi ha molts moments de la novel·la en què el francès hi té
un paper destacat. Però el castellà..., no l’he trobat enlloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada